Inma Amaya Cartera: «Volem ser un braç més de l'escola»

La seva carta de presentació és un ampli somriure. És una dona treballadora, és mare i també presideix l'associació de mares i pares d'alumnes (AMPA) de l'escola dels seus fills. Inma Amaya, de 43 anys, té una segona casa al CEIP (Centre d'Educació Infantil i Primària) Octavio Paz de Sant Andreu, una escola pública amb 15 anys de vida que ha estat proposada per rebre la medalla d'honor de Barcelona pel seu projecte pedagògic basat en la interculturalitat i la tolerància. El compromís del professorat està reforçat per pares actius disposats a innovar.

—«Si busques resultats no facis sempre el mateix, ara és temps de transformacions». Amb aquesta frase d'Einstein es defineix a la seva pàgina web l'AMPA que presideix.

—Ens identifiquem amb aquesta frase. Som un grup de persones molt lluitadores i sempre volem anar més enllà, tot i que hi ha moltes dificultats. Ens hem d'adaptar als nous temps. Els nens i els pares van canviant i això fa que l'educació també evolucioni. És igual que les modes. La nostra AMPA s'ha anat transformant sempre. Fins i tot canviem sovint el color de les parets de la nostra sala. Això sí, sempre triem colors vius.

—¿Com és aquesta associació amb tanta capacitat per mutar?

—Funcionem com un equip i el nostre objectiu és ajudar l'escola en tot el que ens demani. És més que una simple gestoria d'activitats per als nens. Volem ser un braç més per ajudar els pares que acaben d'arribar, col·laborar en l'organització de celebracions, en la compra de material... Intentem donar un impuls més a tot el que es treballa des de l'escola i volem que, més enllà de saber sumar i restar, els nostres fills siguin bones persones.

—¿Com a presidenta, hi inverteix moltes hores extres de feina?

—Hi ha setmanes que acabo venint cada tarda perquè sempre hi ha coses per fer. A més, ara totes som dones amb una professió. A vegades la resta de pares no entenen que, en realitat, som una organització sense ànim de lucre, un grup de mares que dediquen, desinteressadament, una gran part de la seva vida a donar un cop de mà al projecte educatiu de l'escola.

—El puntal de l'escola és el foment de la interculturalitat.

—És poc conegut que la nostra escola està associada a la Unesco i que la voluntat del professorat és propiciar l'intercanvi cultural. Amb tan sols 11 i 12 anys, els nostres alumnes viatgen fins a la localitat mexicana de Jalapa i hi conviuen durant 10 dies. L'any següent, nosaltres acollim els alumnes mexicans.

—¿Què aporten als nens aquests intercanvis?

—És molt enriquidor en tots els aspectes. Hi ha un abans i un després d'aquest viatge. Se'n van 10 dies a l'altra punta del món per conviure amb una cultura molt diferent. Tornen més madurs i amb una visió més plural. El meu fill es va passar gran part del camí de tornada plorant. Allà els queda un germà.

—¿Què és el que més sorprèn els nens mexicans que acullen?

—El menjar d'aquí és el que més els xoca. Nosaltres vam haver de comprar salsa picant perquè el nen deia que el nostre menjar era força insípid. Es posava la salsa a tot arreu: a la truita, als macarrons, a l'arròs. Als nostres, quan van allà els sorprenen les dimensions de l'escola, que és enorme. A més, al meu fill fins i tot se li va enganxar l'accent mexicà durant un temps.

—L'Octavio Paz va ser un dels primers centres a oferir anglès a P-3 pagat de les vostres butxaques...

—Crèiem que formava part d'aquesta visió plural de l'escola el fet que els nens poguessin aprendre, com més aviat millor, un idioma tan important com l'anglès. El primer any el vam pagar nosaltres, però del següent ja se'n va fer càrrec l'escola. A més, a partir de cinquè curs comencen un segon idioma, el francès.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

—¿En una escola que fomenta tant la interculturalitat, els alumnes d'altres països s'integren millor?

—Quan un nen nou arriba a classe, el meu fill mai no em diu «ha vingut un negret» o «un moro». Diu el seu nom i punt. I això ja significa alguna cosa. Des de petits treballen intensament l'existència de moltes cultures. Fins i tot celebren les festes pròpies de Mèxic. L'escola els inculca la igualtat humana i els ensenya a acceptar les persones tal com són. És preciós veure nens de totes les nacionalitats parlant un català perfecte. És un tresor.