alma
Alma és una nova manera de parlar de l’àmbit social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de la Fundació La Caixa. Volem ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món. Per això Alma és la xarxa social social.
«Sota meu hi ha la terra, a sobre meu hi ha el cel i aquí al centre hi soc jo». Amb aquesta frase, i col·locats en cercle, comencen el dia els nois que participen en el casal d’estiu de la Fundació Esperança. Avui les activitats es fan en la calma del parc de Collserola, a Barcelona. L’entitat, impulsada per la Fundació La Caixa, ha augmentat les setmanes d’activitat del casal, dirigit a nens i joves de 6 a 16 anys en situació de vulnerabilitat. Aquest casal, que s’emmarca en el programa CaixaProinfancia, es porta a terme a través de la pedagogia d’emergència, una intervenció educativa que els ajudarà a superar el trauma de la pandèmia i amb què els nois i noies aprenen a salvar-se a si mateixos.
Divendres al matí al parc de Collserola. Dos grups de deu nens i nenes i dos més de deu adolescents arriben en aquest espai natural. Cada un té una monitora de referència: La Marina i la Noemí s’encarreguen dels grans; l’Èlia i la Sandra, dels petits, i com mana el protocol sanitari, els grups no poden barrejar-se. Mentrestant, Sandra Vericat, especialista en pedagogia d’emergència, ho supervisa tot discretament, tot i que sempre que la veuen els nens i nenes deixen de fer el que sigui que estiguin fent i la criden a l’uníson i amb un somriure. «¡Sandra, Sandra!» Li tenen veritable confiança.
«La pedagogia d’emergència és com els primers auxilis en unes cures mèdiques», explica la Sandra. És una metodologia creada pel pedagog alemany Bernd Ruf, que s’aplica poc després d’experimentar un trauma, aproximadament després de dos o tres dies del xoc i fins als tres mesos següents. La pandèmia que hem viscut ha fet que molts nens hagin desenvolupat manies, com aplicar-se gel hidroalcohòlic de forma compulsiva, perquè repeteixen el que veuen. «Aquesta és una adaptació inadequada a la situació. Jo els limito. Els faig anar al lavabo i rentar-se les mans en comptes d’utilitzar gel tot el temps», explica Vericat.
¿Quines són aquestes mesures segons la pedagogia d’emergència? Tenir accés a la naturalesa i un adult de referència equilibrat a prop, i seguir ritmes i rutines adequats. «Aixecar-se o menjar a qualsevol hora són manifestacions que la situació és estressant. També deixar de projectar-se en el futur, perquè no sabem què passarà demà, i això ens impossibilita crear», assegura Vericat.
Pedagogia per a la recuperació emocional
La Fundació Esperança ha apostat per aquest tipus de pedagogia al casal d’estiu, que va començar el 22 de juny i acabarà el 28 d’agost. En anys anteriors l’horari era de 9.00 a 13.00 hores, però aquest estiu acaba una mica més tard, a les 15.00 hores, per a així poder oferir l’esmorzar i el dinar. «Durant el confinament les carències econòmiques, socials i educatives s’han agreujat», assegura Eva Gómez, coordinadora del casal. «Aquest any la prioritat és la recuperació emocional i el reforç de competències bàsiques mitjançant jocs i activitats, perquè no es quedin enrere en l’àmbit escolar».
El grup de la Danna, Wassima, Lina, Salma, Basma, Marwa, Safae i Adnan, d’entre set i deu anys, es diu Els Mortals. «Ells van escollir el nom. Han descobert que són mortals», diu Vericat. En l’altre grup de petits van decidir dir-se Salvadors, perquè, com exclamen l’Alison, Kholoud i Dina: «Estem salvant el món del plàstic, del coronavirus i del racisme». I mentre l’Adnan disfruta pujant a la muntanya, la petita Marwa observa les plantes i les flors i les veu molt boniques. «Els seus colors formen l’arc de Sant Martí», diu. Una mica més enllà, la Lina i la Wassima estan entusiasmades amb la cabana que el grup ha construït.
Mentrestant, la Sandra els observa. La monitora està molt contenta que estiguin a la natura i assegura que és un espai lliure on explorar les seves necessitats i expressar les seves emocions. «Poden plorar, cridar i riure. L’altre dia, estant a la muntanya, una noia «va explotar» i va poder anar-se’n una estona i alleujar-se al seu aire. Abans de la pandèmia teníem moltes activitats per fer, ¿però què necessiten aquests nens i nenes realment? És el moment de parar i repensar», diu.
I és que en la pedagogia d’emergència es tracta de temps lliure estructurat: els monitors i monitores els donen el material i els joves s’autogestionen. Per exemple, amb una pilota i tres pals poden treballar la psicomotricitat. A més, compten amb material gràfic proporcionat pels responsables del parc, perquè els joves puguin, per exemple, detectar les petjades dels animals. «Ens han donat l’entorn que no tenim al barri Gòtic».
No obstant, al principi, alguns joves no volien pujar a la muntanya. «Són urbans, no coneixen el bosc, a tot estirar van a la platja de la Barceloneta. Però per a la majoria és una veritable necessitat. La Lina, de 15 anys i veïna del Poblenou, ens explica en una aturada del joc que el que més li agrada de Collserola és tenir un moment tranquil. «M’encanta l’aire que es respira i el paisatge». «A la ciutat hi ha massa cotxes, sorolls, edificis i persones», explica la Sandra.
Notícies relacionadesLlavors arriba el dinar.
«¿Qui m’ajuda a portar-lo als petits?» pregunta. «¡Jo, quina pregunta!» respon el Christian, un jove que porta un cridaner mocador al cap. Ell i un altre noi s’aixequen i cada un agafa una caixa plena d’amanides. Durant el confinament, el Christian no ha portat gaire bé el fet de no poder sortir amb els amics i practicar futbol, un esport que reprendrà al setembre. Gràcies a aquestes sortides a la natura, com la resta dels seus companys, ha pogut deixar enrere els mals records i recuperar la sensació de llibertat en plena naturalesa, jugant amb altres nens. Això sí, en un espai obert i segur.
