50 aniversari de la gran gesta espacial

¿I si ningú va demanar anar a la Lluna?

Les enquestes d'opinió de l'època revelen que eren pocs els que mostraven interès genuí per l'espai

Els polçitics argumentaven que els ciutadans demanaven arribar al satèl·lit abans del final de la dècada

zentauroepp49080839 protesta sede nasa190715143031

zentauroepp49080839 protesta sede nasa190715143031

5
Es llegeix en minuts
Valentina Raffio

Als anys 60, el món sencer somiava arribar a la Lluna. I per això valia la pena invertir una infinitat de recursos perquè abans que acabés la dècada l’home aconseguís trepitjar per primera vegada el satèl·lit terrestre. Així ho va argumentar John F. Kennedy el 12 de setembre del 1962 davant dels 40.000 ciutadans que inundaven el Rice Stadium de Texas. La cursa espacial havia començat a penes cinc anys abans amb el llançament de l’'Sputnik' i la posada en òrbita de Gagarin per part de la Unió Soviètica i, des d’aleshores, la competició entre els Estats Units i l’URSS anava avançant a passos gegantescos. “Nosaltres escollim anar a la Lluna", va exclamar amb entusiasme el president nord-americà en un discurs que passaria a la posteritat com l’inici de les missions lunars i la prova inapel·lable que el poble anhelava la conquista de l’espai. Però... ¿i si no fos exactament així?

A començaments de la dècada dels 60, entre el gran públic americà amb prou feines hi havia interès per les qüestions relacionades amb la política espacial. Menys del 10% dels ciutadans dels EUA es mostrava interessat pels programes d’exploració extraterrestres i, a més, hi havia una divisió equitativa entre els que pensaven que el seu país se situava al capdavant de la cursa espacial, els que apostaven pels soviètics i els que simplement es mostraven indiferents. William Sims Bainbridge, autord’estudis crítics sobre l’opinió pública durant la cursa espacial, argumenta que la societat americana canalitzava tota la seva atenció en qüestions com la lluita del moviment pels drets civils o la Guerra del Vietnam.

En aquest context, els programes científics necessitaven crear un clima d’opinió favorable per justificar la seva existència. I la rivalitat amb la Unió Soviètica, enaltida per la tensa calma que es respirava durant la guerra freda, va servir d’escenari per mobilitzar l’opinió pública a favor de les titàniques inversions en la cursa espacial. La gesta lunar es presentava tant com un repte cientificotècnic com un desafiament de màrqueting. L’objectiu, segons argumenta Clyde Haberman en un recent reportatge per al 'New York Times', donar visibilitat al 'glamur de l’espai' per crear una fascinació global que, al seu torn, eclipsés les eventuals crítiques al projecte.

El miratge del recolzament espacial

La clau per crear la il·lusió del somni espacial va ser construir un clima d’opinió aparentment favorable. "L’opinió pública és una construcció social. No és una cosa que existeixi per si sol, sinó que es produeix a través de la propaganda política, els mitjans de comunicació, els líders d’opinió, entre d’altres," explica Carles Pont Sorribes, professor de la facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. "És possible que es creés un miratge de recolzament popular i que això s’utilitzés com a argument per impulsar la cursa espacial. Això no significa que la gent no volgués anar a la Lluna, sinó que no hi havia tant entusiasme com transmetien els líders polítics com Kennedy", afegeix Pont, que també exerceix de director de la càtedra Ideograma-UPF en Comunicació Política.

Ja des dels primers passos de la cursa espacial, mentre alguns dels personatges més influents de la política americana lloaven el programa d’exploració i els mitjans de comunicació es feien ressò de l’assoliment, les cèlebres enquestes Gallup van centrar la seva atenció en aquesta qüestió. Abans del llançament de l’'Sputnik' de l’any 1957, tan sols un 21% dels americans considerava que la investigació en satèl·lits era útil. Uns mesos més tard, després del fracàs dels primers intents nord-americans de posar un satèl·lit en òrbita, l’opinió dels ciutadans va canviar. Més d’un 64% es van mostrar favorables al desenvolupament d’aquest tipus de tecnologia argumentant que aquests suposaven una insígnia de progrés científic (27%) i una eina de competició contra els russos (20%).

Ja en ple auge de la cursa espacial, les enquestes d’opinió caldejaven l’ambient. "¿A qui culparies, si és que s’ha de culpar algú, per permetre que els russos s’avancessin en el desenvolupament de coets i míssils?", preguntaven els enquestadors de Gallup a milers d’americans enquestats. "Tenint en compte tot, ¿creu que els Estats Units o la Unió Soviètica estan a l’avantguarda del desenvolupament científic en aquest moment? En aquest mateix sentit, ¿qui creu que està a l’avantguarda quant a força militar total?", afegien. "No és estrany que aquest tipus d’enquestes s’utilitzin com una arma demagògica. No només diuen en què cal pensar sinó que també suggereixen com cal fer-ho. El mer plantejament d’aquestes preguntes ja suggereix que la relació entre la cursa científica i la militar i, sobretot, la competició entre les superpotències per l’hegemonia", argumenta Pont.

El despertar del somni lunar

Les enquestes mostraven que la gesta lunar interessava un sector molt específic de la població: homes blancs d’alt nivell educatiu i amb recursos.  A grans trets, s’observava que la iniciativa espacial cridava l’atenció de tots aquells que es mostraven contents amb l’actuació dels Estats Units durant la guerra freda. En contraposició, els ciutadans més crítics amb la política nord-americana, que es manifestaven contra la guerra i que demanaven la retirada del Vietnam també es mostraven en contra del programa espacial. De fet, durant l’auge de l’era Apollo hi van haver diverses manifestacions contra la cursa  espacial. El juliol del 1969, a pocs dies que s’enlairés la missió a la Lluna, un grup de manifestants van acampar davant la seu de la NASA reclamant a les autoritats que invertissin els diners del programa en els més vulnerables de la societat.

Notícies relacionades

¿Però significa això que la població vivia d’esquena al programa espacial? ¿Estaven les opinions polaritzades? ¿Importava el que opinava la gent? En la seva revisió crítica sobre la història de la cursa espacial, Bainbridge conclou que seria un error pensar que el programa espacial es va dur a terme d’esquena a l’opinió pública. Una pèrdua completa de recolzaments podria haver fet que els polítics retallessin el pressupost de la NASA. Per contra, una onada d’interès en el tema podria inclinar la balança a favor de les inversions en el programa espacial.

"Ni el públic en general ni la comunitat científica van jugar un paper decisiu en la cursa espacial", argumenta el sociòleg, que compara el panorama amb una obra teatral. "L’opinió pública va exercir d’espectador davant del discurs polític en el qual científics i enginyers eren utilitzats com a actors de recolzament dins del seu propi drama. En última instància, això no nega la importància de l’opinió pública, sinó que la ubica on pertany: com un àrbitre en la construcció del significat de l’exploració espacial i no com el seu instigador", conclou l’estudiós de la percepció pública de la cursa espacial.