Quan va caure Valverde, es va apagar la llum

Jo era del Kas, de Vitòria, equip mític i refresc picant, espurnejant, fantàstic, especialment el Kas de llimona. Jo era del Kas, que es va fundar quan tenia sis anys, és a dir, el 1958. I tenia un director (el Kas, dic), que es deia Dalmacio Langarica, que, de ben segur, és clar, ¡i tant que sí!, hauria impedit que Miguel Ángel López deixés la Vuelta així, d’amagat, com anant a fer un pipi a una quadra que hi havia enganxada a la cuneta de la carretera on era aparcat un dels cotxes auxiliars del Movistar, que estan, dic, com per llançar coets. Ni celebrar poden el podi del bo (i inofensiu) Enric Mas

Jo era del Kas i tenia una caixa de fusta de puros Montecristo, que em va donar el meu pare quan se’ls va acabar, i aquí vaig construir un autobús fins i tot amb rodetes on anaven, això sí, estirats, no cabien drets, tots els meus ciclistes de plàstic, que ¿recorden? tenien una petita plataforma amb què s’aguantaven drets i jo els feia avançar a la carretera, traçada a terra, després de llançar els daus.

Campions d’antany

Jo era del Kas i recordo Anton Barrutia, Julio Jiménez i, per descomptat, José Manuel Fuente ‘El Tarangu’, que no crec, no, que s’haguessin retirat com es va retirar ahir aquest que anomenaven, suposo que ja no se’l recordarà amb aquest sobrenom, ‘Superman’. Sens dubte, aquests ciclistes antics, gairebé tan antics com el ciclisme, no abandonaven així, no, per més defalliment mental que els assaltés. És més, l’endemà encara eren més valents i afegien més passió a la feina, a la carrera.

Ha acabat, sí, una Vuelta realment bonica. M’ha agradat més que el Tour i el Giro, en què, de nou, ¡vaja!, ens hem quedat sense un triomf d’etapa espanyol i així portem tot el 2021, ja que l’única vegada que un dels nostres va aixecar els braços sota la pancarta de meta, sobre la línia blanca, va ser, l’any passat, a Formigal i ho va aconseguir Ion Izaguirre, en la sisena etapa de la ronda espanyola. Des d’aleshores, un munt d’intents al Tour, el Giro i en aquesta Vuelta, en què es van acostar o fins i tot van xutar al pal Enric Mas, Jesús Herrada, David de la Cruz i, l’últim que recordo, Mikel Bizcarra.

La caiguda de Valverde

Queda el Mundial de Flandes, potser el guanyem, tot i que l’altre dia vaig sentir Alejandro Valverde dir que no hi arriba, que no hi arriba i si no hi arriba aquest monstre (¡amb Valverde en carrera, Superman tampoc fa aquest ridícul! ¡li hauria marcat els cinc dits al clatell i li hauria dit «¡au, a córrer!») difícil tindrem tornar a conquistar el mallot arc de Sant Martí.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

S’abaixa el teló i al podi de la Vuelta hi ha l’eslovè Primoz Roglic, el mallorquí Enric Mas i l’australià Jack Haig. S’abaixa el teló i es torna a aixecar i, al teatre mundial de la serp multicolor, hi ha el també eslovè Tadej Pogacar, Roglic, és clar, i el colombià Egan Bernal, que no ha guanyat, que no és al podi de Santiago, però que ha sigut un dels apòstols de la carrera, demostrant més passió, carinyo i devoció pel seu esport que el seu compatriota Miguel Ángel López.

Així que potser la capa de Superman l’hi hauríem de posar a Bernal. ¡Ah! i una altra ronda de dol per al landisme. I bé que ho sento.