Stuyven, el més llest a San Remo

Ni Julian Alaphilippe, ni Wout van Aert ni Mathieu van der Poel, que aspirava a succeir el seu avi, Raymond Poulidor, 60 anys després. La victòria a la Milà-San Remo ha sigut aquest dissabte per a Jasper Stuyven, el més llest i més valent. El ciclista belga del Trek-Segafredo, que ha sorprès els favorits amb un fortíssim atac a tres quilòmetres del final, tot just acabar el descens del Poggio, que li ha valgut el triomf més important de la seva carrera. L’australià Caleb Ewan només va arribar a la seva roda posterior sobre la línia de meta. Van Aert, campió l’any passat a la Via Roma, va tornar a pujar al podi, però dos esglaons per sota.

🌸 Milano Sanremo presented by @eolo_it 2021

🥇 @Jasperstuyven 🇧🇪
🥈 @CalebEwan 🇦🇺
🥉 @WoutvanAert 🇧🇪#MilanoSanremo pic.twitter.com/Gqao4HzyQz

— Milano Sanremo (@Milano_Sanremo) 20 de marzo de 2021

La Classicissima es va córrer a tot drap. Només Gianni Bugno el 1990 i Filippo Pozzato el 2006 van haver d’anar més ràpid que Stuyven (45,064 km/h) per aixecar els braços a San Remo. El pilot es va partir en dos a la Cipressa i l’equip Ineos va ser un bloc al descens per evitar el reagrupament, tot i que aquest es va produir just al peu del Poggio.

Alaphilippe a l’atac

La velocitat impresa per l’equip britànic, amb un imponent Filippo Ganna, va provocar que ningú ataqués als primers compassos de la pujada, fins que Alaphilippe va veure el seu moment i s’hi va llançar, però Van Aert va saltar contra ell i contra el belga se’n va anar Van der Poel, seguit per un Ewan amb una candidatura que guanyava pes pensant en una ‘volata’.

Del grupet que va coronar al capdavant va començar a manar Tom Pidcock (Ineos) amb una velocitat infernal que va provocar fins i tot algun ensurt en alguna corba. Però el seu esforç es va aturar a l’acabar la baixada i en aquest moment de dubte va llançar el seu atac Stuyven, a poc més de tres quilòmetres de la meta. El trio de favorits es marcava entre si i contra el corredor del Trek només va saltar Soren Kragh Andersen (DSM).

«Tot o res»

Stuyven va mirar cap enrere i va veure venir amb força el danès, que el va atrapar i va continuar donant-ho tot, amb el belga guardant forces a la seva roda, calculant quants metres d’esprint quedaven a les seves cames mentre el grup dels favorits es llançava contra ells. A 150 metres del final va fer l’últim esforç, va avançar el seu inesperat gregari i va aconseguir creuar la meta liderant el grup, per davant d’un Ewan que, com el 2018, es va quedar a les portes del triomf, superat per l’atac llunyà d’un rival, llavors Vincenzo Nibali.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

«Tots sabíem que hi havia tres corredors molt forts, així que semblava que no podíem córrer per la victòria, però jo la vaig buscar», explicava Stuyven després de la victòria. «Em vaig trobar molt bé tot el dia i al final també. Al Poggio hi havia molts corredors ràpids, sabia que havia d’intentar-ho a tot o res. A l’esprint igual podria haver acabat entre els cinc primers, però vaig preferir anar a totes i he aconseguit la millor victòria de la meva carrera». 

Aranburu, una altra vegada setè

El millor espanyol va ser Álex Aranburu (Astanà), que va repetir la meritòria setena plaça de l’any passat en una carrera en què Óscar Freire continua sent l’únic nom espanyol del palmarès (2004, 2007 i 2010). També va repetir plaça, la més amarga, Peter Sagan, altre cop quart i que col·lecciona grans llocs en una carrera que sempre se li resisteix. Es va estrenar amb un 17è lloc al 2011 i des d’aleshores ha sigut segon (dues vegades), quart (cinc cops), sisè, 10è i 12è.