Pockets: pa guapo busca guisat interessant

Vaig passar amb un taxi davant el número 322 del carrer de Provença i el subtítol del cartell em va cridar més l'atenció que el nom de l'establiment: Pockets, guisos & cía. Com s'ha explicat algunes vegades en aquestes cròniques, els plats calents s'obren pas entre els freds, el caldo manté a ratlla els secs. No és que s'hagués deixat de cuinar: és que en molts llocs es feia sense ganes.

Vaig estirar el fil d'empalomar i vaig trobar els dos propietaris, que pertanyen a la difusa categoria anomenda emprenedors. Amics d'estiueig a Altafulla, sandàlies i sorra entre els dits, Marcos González i Nacho Bueno. Marcos va ser director de màrqueting d'una empresa d'entrepans, i Nacho, fundador de The Loaf, un forn de Sant Sebastià que va començar com a experiment i que ha seguit com a fenomen social. Tots dos són Escudella Corp. ¿La intenció queda clara?

Associats amb Josep Baltà, de Forn Baltà, han unit dos mons que es buscaven el morro des de fa temps: el dels bocates i el dels estofats (l'entrepà de mandonguilles no és nou, però sí convertir aquesta mena d'aliances en especialització). 

A aquests tres els en faltava un altre perquè la taula no caigués: Pep Garrido, de 57 anys, que es va foguejar a Les Voltes d'Igualada. «Buscàvem un cuiner amb experiència interessat a participar en un projecte innovador de cuina tradicional», explica Nacho. Innovador. Cuina tradicional. Fixem-nos en aquestes idees.

De Pockets m'agrada molt el concepte, però menys la manera com es presenta: demanes la comanda, deixen un avisador i, quan sona, vas a buscar la safata. El sentiment associat a les cassoles hauria de ser incompatible amb safates i autoservei. El local és petit, cosa que mereix cambrers de proximitat. Sí, parlem de productes de proximitat i tenim, massa vegades, un servei de llunyania.

Atractiu disseny gràfic en quadros i retolacions. Revistes gastronòmiques (locals i estrangeres) per entretenir-se: un lloc pensat on s'està còmode. 

Començo amb les cías: delicioses patates amb dues salses (el sofregit, més fi), hummus (n'accentuaria el comí), crema de xampinyons i ventresca amb pa amb tomàquet de Baltà (excel·lent). A manera de joc, tries quin estofat i quin pa (fins i tot n'hi ha un sense gluten). 

El braó de porc ibèric amb salsa barbacoa, de factura pròpia, el prenc en dues versions: panet esponjós i verdejat amb espinacs. Tots dos, fantàstics. Al de mandonguilles amb sípia li falta salsa, error que repeteixen amb el pollastre rostit (és una qüestió de quantitat de condiment, no de substància). Irreprotxable, el d'escalivada amb formatge blau i el de galtes al vi negre, panet amb massa mare.

.

Notícies relacionades

El modern i el Modernisme

Monocrom: La revolta del llonguet

Acabo amb un arròs amb llet: bé, però les postres mereixen una sacsejada (i ja s'hi han posat). He begut una cervesa Dougall's, de Cantàbria, i una copa de negre Joc, de l'Empordà.

Estupenda notícia: ¡incorporen el llonguet! a les files bocatils (peça que s'ha de defensar davant la 'baotització' general i el 'molletisme'). Suggereixo un canvi en la descripció del negoci: de 'guisats & cia' a 'guisats & pans'. Seria de justícia per honrar els forners.