Si estàs en els 50, tens futur, per Pau Arenós

És comú que homes i dones entorn dels 30 –moltes vegades, per sota d’aquesta edat– s’aventurin amb el seu primer restaurant, il·lusionats amb decidir per si mateixos després de sotmetre’s a les ordres d’altres.

Aquesta és la generació més ben preparada de la història –i això es diu tan sovint que acabarà per ser mentida–, formada amb les tècniques avantguardistes (que, per a alguns, són les arts fosques) i conscienciats de l’herència, del pòsit històric i sentimental.

Alhora, la cuina al buit i el primitivisme de la flama, per assenyalar exemples; el plat de la memòria i els espessidors dissenyats durant el bull tecnoemocional. Renunciar a un coneixement o a l’altre és d’idiotes, o d’aturadets, o d’extremistes.

Ja no és tan comú trobar que algú pròxim als 60 s’enfangui en l’obertura d’un establiment propi. L’ímpetu dels 30 no és el desgast dels 60 i, si no, que l’hi preguntin a les articulacions.

Visito aquesta setmana Josep Maria Masó, de 58 anys, que va tenir en propietat un restaurant homònim a Puigcerdà (la Cerdanya) en l’habitual trentena i només ara, amb el Tangana, ha tornat a ser amo, després d’una vida en nòmina aliena. El seu soci, Àlex López, en té 29.

Notícies relacionades

Quatre restaurants diminuts de Barcelona que serveixen grans plats

El restaurant amb ànima (i el malànima), per Pau Arenós

El Josep Maria m’explica que per a la sala ha contractat un col·lega de la seva mateixa edat i que un altre amic li va dir que en l’hostaleria busquen cinquantins perquè el compromís amb la feina és diferent. Diferent respecte dels més joves, que han decidit no posar la feina al centre de les seves vides.

D’una banda, m’alegro que s’apreciï l’experiència, la serietat i l’entrega dels que han depassat aquells 50 anys que no són la meitat de la biografia, sinó un tros més; i, de l’altra, em pregunto què faria i com enfocaria el futur si estigués encara a la llançadora dels 30.