Vídeo angoixant

El crit de Raurich

  • El xef de Dos Palillos, amb una estrella Michelin, publica a Instagram un estremidor esgarip «de ràbia i impotència» per la seva dramàtica situació i la dels seus col·legues que s’ha fet viral

Es llegeix en minuts

Com si fos la versió 2.0 d’‘El crit’, de Munch, el crit d’Albert Raurich a Instagram ha commogut les xarxes aquestes últimes hores. No és art, sinó denúncia. No és pintura a l’oli, sinó vídeo. I no és sord com el quadro expressionista, sinó estentori, potent, eixordador. Un crit «de ràbia, d’impotència», resumeix el xef del Dos Palillos, que ha rebut sentides felicitacions i mostres de solidaritat per part dels que han vist la brevíssima peça: un bucle en què, agitant amb fúria la persiana del seu restaurant, suplica fora de si: «¡Deixeu-me obrir!». Suma gairebé 20.000 visualitzacions i gairebé 250 comentaris, i pujant.

«Va ser una cosa espontània», relata el xef, que cada dia es reuneix al local del carrer d’Elisabets, 9, per parlar, estudiar plats, cuinar i menjar amb el personal i «mantenir l’esperit d’equip, perquè passar això en solitari és molt més dur a nivell psicològic». Divendres passat, a mitja tarda, quan gairebé tots se n’havien anat, es van quedar la seva dona, la seva ‘community manager’ i ell parlant de la impotència que sentien per no poder reobrir el negoci. «La nostra barra és petita i amb les mesures de seguretat sanitàries i les restriccions només puc donar de menjar a sis persones al migdia. No és que no em vulgui adaptar a la nova normativa, és que em resulta impossible».

L’ensurt d’alguns vianants

«Se’m va encendre la bombeta», recorda Raurich, que va demanar a la ‘community manager’ que tragués el mòbil i es preparés per gravar. «Ella no tenia ni idea del que faria». I deixa anar una rialla com la que se li va escapar a ella mentre sostenia el mòbil. «La gent que passava pel carrer flipava, alguns fins i tot es van endur un ensurt». Els que ho han vist a través de la pantalla, siguin col·legues coneguts com Joan Roca i Paco Pérez, o anònims, aplaudeixen la iniciativa.

El crit, angoixant i estremidor malgrat la brevetat, és denúncia i és plor, però també és discurs, perquè després de la ‘performance’ hi ha una llarga explicació, farcida de les moltes raons que han portat el xef a compartir el seu desesperat esgarip a les xarxes socials. Perquè llarg és el patiment des de la instauració de l’estat d’alarma a mitjans de març de l’any passat. Des d’aleshores no ha pogut obrir el Dos Palillos, amb una estrella Michelin. Per sort, el Dos Pebrots (al veí carrer del Doctor Dou, 19), el seu altre restaurant, és més gran i el pot mantenir obert.

«És un drama. Per tornar-se boig. Fa 10 mesos que estem tancats i el pitjor és que no tenim una previsió d’obertura perquè no podem fer-la. Ara pensem que potser al març, però veiem les notícies i se’ns queda la moral per terra perquè indica el contrari: els doctors Bonaventura Clotet i Oriol Mijtà dient que esperen una quarta onada per després de Setmana Santa, les farmacèutiques avisant que no poden produir les vacunes que havien promès i Argimon explicant que en comptes de 500.000 vacunacions mensuals només se n’estan fent 50.000 o 60.000, no sé qui dient que falten xeringues... ¡al país dels jonquis!», explica amb un punt de sarcasme. «Amb aquest panorama no crec que pugui obrir al març», es lamenta.

Newsletter Cata Mayor

Pau Arenós us explica cada setmana els secrets més ben guardats per disfrutar del bon menjar dins i fora de casa.

Subscriviu-vos-hi

Raurich ja es va enganxar els dits a l’octubre quan va anunciar la reobertura. «Ho vam anunciar a les xarxes, anàvem acceptant reserves, vam comprar menjar, vam omplir les neveres, vam fer proves de menús, vam recuperar el personal... En fi, ens vam gastar uns diners que no teníem, i això que havia intentat minimitzar riscos. I la Generalitat va obligar a tancar els restaurants el dia 15 fins al 21 de novembre. Era la segona vegada que m’agafava amb les neveres plenes (la primera va ser amb la declaració de l’estat d’alarma). No m’ho podia creure», explica el cuiner, «fart de veure com els polítics s’apugen el sou l’1% en plena pandèmia, de veure que són uns ineptes que es barallen entre ells mentre la gent ho està passant molt malament».

Raurich es penedeix de no haver tancat definitivament el Dos Palillos. «Si pogués tornar enrere, ho hauria fet. Tenia els diners per fer fora tothom, donar tothom de baixa i tocar el dos un any al Japó amb la meva dona [Tamae Imachi, sommelier, és nipona], però ara no tinc pasta i m’he endeutat tant que no tinc per tancar l’empresa com Deu mana». No ho farà, però li ha passat pel cap «abaixar la persiana i llançar la clau a dins, enviar un ‘e-mail’ als treballadors dient-los ‘bon voyage, feu el que pugueu’, i desaparèixer».

Demanda col·lectiva contra l’Estat

De moment, s’ha sumat a la plataforma lahosteleriadetodos.org, que pretén demandar l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes davant el Tribunal Suprem pels danys i perjudicis suportats per l’hostaleria durant l’any 2020. L’objectiu és arribar a una indemnització per a cadascun dels restauradors que s’hi sumin inspirada en els ajuts que el Govern alemany ha destinat al sector cobrint el 75% dels ingressos de l’any anterior.

Notícies relacionades

«Els restauradors entenem el confinament total en una pandèmia com aquesta perquè va en favor de la societat. Però després del tancament total se’ns ha criminalitzat de manera injusta. No és legal deixar-nos morir d’aquesta manera. I aquesta demanda segueix un raonament senzill: si el teu negoci compleix la normativa l’has de poder obrir. I si l’administració no et deixa, t’ha de compensar. Si ens sacrifiquem en favor de la societat, la societat ens ha de compensar amb ajuts econòmics, rebaixes fiscals o préstecs sense interessos. Però aquí no hi ha res, només un crèdit de l’ICO amb interessos. No pot ser que ens obliguin a complir els nostres deures i ens treguin els nostres drets».

És probable que arribi abans la reobertura del Dos Palillos que el resultat de la demanda. En qualsevol cas, no és descartable que Raurich torni a cridar, però d’alleujament, d’alliberament, d’alegria.