El xef macarra: últim acte, per Pau Arenós

Se’ls identifica ràpidament: un munt de tatuatges donen la benvinguda. Trossos de pell ornamentats amb ganivets, ingredients, flames, trets de pertinença a l’ofici. Els tatuadors han degut fer un curset ràpid de parament.

El cuiner o la cuinera que no es tatua es deu sentir un lluç –que és peix tebi– a les cuines ferotges. No parlo des del prejudici, sinó des de la descripció.

Cultivar l’aspecte agressiu és contemporani. No només amb les marques a l’epidermis, sinó amb altres afegitons de pirata.

La culpa és d’Anthony Bourdain  (1956-2018) i aquell llibre que va publicar l’any 2000 (¡23 anys!) amb èxit planetari: ‘Confesiones de un chef’.

Ha entusiasmat diverses generacions de cuiners i ha dibuixat a cop de matxet el retrat d’una part de l’ofici, el rocker, i ja passadet de moda: la violència, les drogues, l’alcohol, el lloc de treball com a sentina.

I res d’això és mentida, només que està en retrocés: o ho hauria d’estar.

Un cuiner, en una conversa recent, em recorda la impressió que li va causar el volum –i d’aquí venen aquestes línies– i com li va donar una visió dopada de la professió

La culpa no és d’Anthony Bourdain, que va tenir un mal final, sinó dels que el van llegir i el van interpretar com el relat d’un heroi.

El primer xef macarra dels nostres temps va ser un altre, Marco Pierre White (1961), retratat a la coberta del llibre ‘White heat’ (1990) com si s’acabés de llevar o encara no hagués anat a adormir, la cara regirada i els cabells de coixí.

Pot ser que la mort de Bourdain també fos el final –el principi del final– d’aquesta pertorbació.

En realitat, aquest text no té res a veure amb els tatuatges –que cada un faci el que vulgui amb el seu cos–, sinó amb la necessària desaparició del xef tòxic, tingui la pell immaculada o tacada.

Notícies relacionades

Trobada amb ‘wine lovers’ o per a sopar sushi: quin vi prendre?

‘Panquemado’, ‘pegarata’, alpistera... dolços de Setmana Santa més enllà de la mona i la ‘torrija’

Aquesta gent tirànica i atrabiliària no té lloc a les cuines.

Ni en la vida.