Cranc picant: idees per fer que l’invasor es rendeixi

Depredadors sense control, atemptem contra l’escàs i, en canvi, deixem escapar l’abundant. ¿Per què el senglar té tan poca presència als menús quan el seu consum habitual ajudaria a disminuir una població que es considera una plaga? Segur que és per bloqueig cultural, por d’allò salvatge, prevenció davant les armes, el rebuig dels gustos forts i atàvics.

En aquest desembarcament massiu, el cranc blau, de bonic nom que vira a vermell quan és cuinat, fecund i omnívor, que posa en perill els nadius allà on s’instal·la.

Al delta de l’Ebre és un problema i se n’aconsella la pesca per disminuir la població. Sorprenentment és difícil de trobar fora de la zona de les Terres del Ebre, d’aquest lloc d’acord entre el mar i el riu, i tampoc el preu està per terra: el vaig comprar a 19 euros el quilo, i el bonítol anava a 16,90. ¿Potser se n’hauria de facilitar l’accés al consumidor, ja que representa un desafiament ecològic?

Contribueixo aquí amb algunes idees per aturar l’invasor. La primera és un festival a l’estil dels que se celebren a la badia de Chesapeake i rodalia, amb gent de Washington desertant de la ciutat: s’entrega al comensal una maça de fusta i que comenci la bacanal de ‘Maryland crabs’ al vapor i empolvorats amb espècies Old Bay. No és la manera més fina de procedir, però sí eficaç. Les patacades deixen anar resquills.

Crancs i calçots

L’excedent de pitets de les calçotades podria ser desviat uns quants quilòmetres més avall. O combinar la tradició nonada amb l’antiga: crancs i calçots, aquí ho deixo per a promotors famolencs. La salsa, el romesco i la salvitxada, per sucar el mar i muntanya, el ‘surf & turf’.

El meu suggeriment no és boig, ja que es tracta de la mateixa espècie, la ‘Callinectes sapidus’, que procedeix de les costes atlàntiques i que ha colonitzat les nostres. Allà es considera una benèvola exquisitat, un desig organitzat, i aquí, un empipament. ¿Per què no podem treure’n una sortida festiva i multitudinària? Mentre algú para les taules sota els tendals, suggereixo utilitzar-lo en calderetes, suquets, arrossos i fideuàs. El vaig preparar amb pollastre en substitució de la gamba o la llagosta, de preu molt (molt) superior i també vaig ficar la seva agressivitat entre fideus fins a pacificar-lo.

Els venen amb les pinces subjectades amb gomes: les manegen com els ninges les espases. Que ningú pensi en banquets romans, perquè són de carns exigües, i de gran sabor.

L’acabo de cuinar a l’estil de Singapur i ho escric en anglès per semblar enrotllat: ‘chili crab’. A la ciutat estat, utilitzen crancs de manglar i jo els he substituït pels de proximitat, i incomoditat mediambiental.

Primera i fundacional

La recepta més cèlebre de ‘chili crab’, i la primera i fundacional, és la de la cuinera Cher Yam Tian, que, a mitjans dels anys 50 del segle passat, el va cuinar amb tomàquet i bitxos, plat que li va permetre sortir de la misèria i obrir un restaurant, el Palm Beach Seafood Restaurant.

El seu fill, Roland Lim, a l’establiment que porta el seu nom, el continua preparant, així com altres especialitats de la mare, com les gambes amb salsa negra.

Notícies relacionades

Trobada amb ‘wine lovers’ o per a sopar sushi: quin vi prendre?

‘Panquemado’, ‘pegarata’, alpistera... dolços de Setmana Santa més enllà de la mona i la ‘torrija’

Els vaig fer a la meva manera, i sense el toc final d’ou: els vaig saltejar, salpebrats; els vaig retirar i en l’oli, vaig sofregir alls, ceballot, gingebre fresc i un bon raig de vermut; tomàquet, pebre vermell fumat picant, salsa de xilis i un rajolí de taronja. Vaig espessir-ho amb Maizena, vaig partir els crustacis i els vaig retornar a la cassola, vaig deixar que es barregés bé el conjunt, vaig apagar el foc i vaig afegir-hi una capa de coriandre i julivert i la part verda del ceballot.

Em vaig armar d’una barra de pa i, suant, rellepant i escurant, vaig fer que l’invasor es rendís.