De Clifford Luyk a Lorenzo Brown, onze reforços de luxe

«Em molesta la crítica fàcil i populista de gent que no sap la feina que hi ha darrere i que es digui que per nacionalitzar un jugador, tallem la il·lusió dels nois. No és veritat. És una mentida grossa com una casa de pagès», assegura Garbajosa. «Ell ve a cobrir un buit important, és un dels millors passadors d’Europa. Que perdi la nacionalitat nord-americana és un símbol d’enorme compromís. Admira molt la selecció i coincideix amb l’adeu de Sergio Rodríguez i les lesions de Ricky Rubio i Alocén. Renunciar a ell em semblaria una irresponsabilitat», assegura.

 

Abans de Lorenzo Brown (Roswell, Geòrgia, 26 d’agost del 1990), una desena de jugadors van arribar a la selecció també com a nacionalitzats. La diferència és que per a la majoria hi havia una forta relació amb el país, amb la competició espanyola, i fins i tot van arrelar al país a través de llaços familiars. En el cas de Brown, no hi ha res d’això. Mai ha jugat a l’ACB Espanya ni té més relació que la professional d’haver jugat alguns partits a Espanya.

 El pioner

Clifford Luyk, un pivot de 2,03 m, nascut a Siracusa (Nova York), una llegenda del Reial Madrid i encara avui dia, el jugador més premiat de la història del club blanc, amb sis Copes d’Europa, va ser el pioner i va acabar assentant-se a Espanya i casant-se amb Paquita Torres, una Miss Espanya i després Miss Europa. Va obtenir el passaport el 1965 i no es va estrenar fins al novembre del 1966, al Preeuropeu de Finlàndia. Va jugar en quatre Europeus, en dos Jocs Olímpics i en dos Mundials i va sumar 150 internacionalitats, per emportar-se una plata: la de l’Europeu de Barcelona 73.

Després de Clifford Luyk, va ser Wayne Brabender qui va fer història a la selecció, en què va arribar a disputar 190 partits, tan sols un menys que Marc Gasol. Va arribar el 1967, procedent de Minnesota, per ocupar plaça d’estranger al Reial Madrid d’inici. Es va nacionalitzar el 1968 i també va participar de la plata de l’Europeu del 1973 amb Luyk (la FIBA no restringia el número de nacionalitzats i van arribar a coincidir-ne fins a tres), així com dos Mundials i dos Jocs. També es va casar amb una espanyola.

El Barça va aportar dos jugadors que van marcar època als 80: el malaguanyat Chicho Sibilio i Juan de la Cruz, que van compartir època i van mantenir una relació gairebé de germans.  El pivot argentí, que va jugar 12 temporades al Palau, i va formar part de l’equip que va aconseguir una plata europea el 1983 a Nantes i la plata olímpica de Los Angeles 84, era fill i net d’espanyols. Nascut a la República Dominicana, Sibilio va jugar 87 partits amb la selecció, va estar també a Nantes i va ser olímpic a Moscou, però va renunciar a participar a Los Angeles.

Chechu Biriukov va arribar més tard a la selecció. La seva mare, Clara Aguirregaviria, natural d’Ortuella (Biscaia), va emigrar a Rússia durant la Guerra Civil. Ell va jugar al Dinamo Moscou i algun partit amb l’URSS en categories inferiors, abans de recalar a Madrid amb 20 anys i reclamar el passaport. El 1988 va debutar amb Espanya al Preeuropeu i va jugar els Jocs de Barcelona 92.

Aparicions puntuals

Molta menys incidència van tenir les aparicions puntuals dels tres següents. Mike Smith, casat amb una espanyola, que va participar en dos Europeus (95 i 97) després d’una llarga trajectòria de nou temporades a l’ACB. Va arribar a Màlaga (1986) per ajudar el Mayoral Maristes de Màlaga, però també va jugar al Joventut, Madrid, Caja San Fernando i Lucentum Alacant.

També Johnny Rogers, que va construir bona part de la seva carrera a Espanya (Madrid, València...), va accedir a la nacionalitat espanyola pel matrimoni i la seva arribada a la selecció es va produir a la part final de la carrera, amb 36 anys, quan Lolo Sainz el va incloure a l’equip que va competir als Jocs de Sydney, en detriment d’un joveníssim Pau Gasol.

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

Un any després, Chuck Kornegay va compartir debut amb Gasol a l’Europeu del 2001, després de contraure matrimoni a Sevilla, on jugava per al Caja San Fernando.

Els dos últims precedents de Lorenzo Brown són els de Serge Ibaka i Nikola Mirotic. Ibaka va aconseguir el passaport el 2011, per carta de naturalesa, després de tres anys entre l’Hospitalet i Manresa, abans de saltar a l’NBA. Va jugar l’Europeu del 2011, que va guanyar Espanya, va ser plata olímpica a Londres 2012 i va disputar el Mundial del 2014. El blaugrana Nikola Mirotic es va integrar a la selecció absoluta després de jugar en les categories inferiors del Madrid i haver aconseguit dues medalles d’or en la sub-20. Amb l’absoluta va participar de l’or a l’Europeu del 2015 i també del bronze olímpic en Rio 2016.