Llimona & vinagre

Viatjar a un lloc obscur

JORDI GRÍFOL

Som al 2015. Ricky Rubio viu a Minneapolis, a prop del Mississipi. Quan la boira escampa, pot veure el riu des de l’apartament. Juga amb el Minnesota Timberwolves. És l’equip amb què va debutar, el 2011, a l’NBA. Ara hi ha tornat, després d’uns quants traspassos i contractes que fan pensar que el món del bàsquet professional, als Estats Units, s’assembla força a una fira de bestiar. Ha passat per Utah (els Jazz) i per Phoenix (els Suns), ha tornat a Minneapolis i acabarà la seva aventura americana als Cleveland Cavaliers d’Ohio. Però ara som al pis de Minneapolis. Espera l’arribada dels seus pares, que el van a veure de tant en tant. Amb el pare recorden quan era petit i volia jugar a futbol. Després, però, les coses canvien de sobte i, un dia, al pavelló de la Penya, Aíto García Reneses li diu que potser millor que triï el bàsquet. L’entrenador el farà debutar a l’ACB una setmana abans de fer quinze anys, el 2005. Parlen de tot això, amb el pare. La mare, Tona Vives, els escolta. Van omplint el silenci d’aquell pis amb anècdotes i instants de la carrera del noi més jove a debutar a la lliga espanyola. En els records, també hi ha espai per a altres fites, com ara haver guanyat tot el que es pot guanyar a Europa amb només vint anys, o haver estat el més jove (sempre la precocitat com a marca de fàbrica!) que guanyava una Euroleague o el més jove a tenir una medalla olímpica o el més jove a arribar als 1.000 punts a l’ACB. I també surten les lesions als lligaments encreuats del genoll, la del 2012, després de xocar amb Kobe Bryant, i la del 2021, que aquesta encara ha d’arribar, però que ressona com un avís del que ha de venir, bo i dolent, en aquesta atmosfera aïllada del temps a Minneapolis, el 2015. Podrien parlar, pare i fill, del Mundial del 2019, a la Xina. Tampoc no ha succeït, aquesta victòria col·lectiva i personal, però és allà, esperant que sigui una realitat en el futur per dibuixar. El guanyarà Espanya i Ricky serà nomenat MVP de tot el torneig. I tampoc no hi són, encara, però suren en aquesta conversa quàntica, les 12 temporades, amb 712 partits, que acabarà jugant a l’NBA i les 5.248 assistències, una bestiesa que cap dels dos no pot ni tan sols imaginar.

Viatjar a un lloc obscur /

perJOSEP M. FONALLERAS

Som al 2015, però. I aquests episodis encara no s’han escrit. L’endemà, tots tres faran dues hores de cotxe per anar a Rochester, a la Mayo Clinic. Tornant, un silenci pastós, sense acoloriments ni records ni projeccions d’un demà que s’esllangueix. A la nit, a l’apartament de Minneapolis, Ricky sentirà com els pares, tots dos, ploren a l’habitació del costat. L’any següent, la mare, la persona que li ha fet tot aquest temps de muralla i clos amable on romandre lluny del brogit, morirà de càncer.

Notícies relacionades

És la vegada que Ricky és més a prop del desànim, de la pèrdua de referents, de la terra que es clivella als seus peus. Després, vindran més èxits i fracassos, i, sobretot, arribarà la segona lesió de genoll que el farà estar 380 dies sense jugar, una eternitat. Torna a les pistes, però el 2023 ja s’albira com un any que serà decisiu i terrible. Els fantasmes no paren de rondar fins que s’apareixen de sobte amb una virulència extrema. "El 30 de juliol del 2023 va ser una de les nits més dures de la meva vida. La meva ment va viatjar a un lloc obscur". Deixa la concentració de la selecció espanyola i, de fet, pràcticament deixa de jugar a bàsquet. Diu adéu als Estats Units i torna a casa. És millor explicar-ho que no pas fer veure que no passa res. Com van fer Michael Phelps o Simone Biles, Álex Abrines o també Andrés Iniesta.

Ara som al 2024. Ricky Rubio decideix retornar al seu món, aquell en el qual el jugador brillant es va menjar la persona. "Em vaig construir de fora cap a dins i ara ho he fet a l’inrevés". Diu això mentre confessa que encara se sent estrany i que ha après "a dibuixar en gris". No ho fa des de la seguretat de qui s’ha recuperat d’una lesió, sinó des de la incertesa de qui intenta dominar la por i caminar a les palpentes en un escenari de foscor. Diu això quan és presentat com a nou jugador d’aquell Barça que va ser la casa on va viure els moments més pletòrics, encara imberbe, sense la barba posterior, després de debutar amb el Joventut. Quasi vint anys de carrera, de sotracs, de superacions. "Els camins difícils", va dir Koby Altman, director esportiu dels Cavs, "et porten a belles destinacions". Aquest divendres, foragitant l’obscuritat, tornarà a ser el base dels blaugranes en un partit de l’Euroleague.

Temes:

Ricky Rubio FC Barcelona Bàsquet

Inicia sessió 0 Comentaris

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

El Canadà deixa els EUA sense el consol del bronze i eleva la seva frustració