Entrevista a Laia Palau: «No canviaria ni una coma de tot el que he fet»

No vull pensar en tot això del bagatge de les internacionalitats... perquè no serveix de res. No sé si han passat ràpid, però han passat. No canviaria ni una coma de tot el que he fet com a jugadora. He intentat que el que he anat fent no pesi per no donar-li gaire importància. Perquè en realitat no la té. Avui és el dia més important. Ja està.

–Al llarg d’aquests anys ha viscut en primera persona la professionalització del bàsquet.

Quan vaig començar ja hi havia gent que es guanyava la vida amb això, però hem avançat en visibilitat. Sí que em sento part d’aquesta construcció, però he anat seguint la meva vida. Potser s’ha fusionat amb aquest moment de canvi social que estem vivint i servim com a model. És important tenir referents, perquè jo no en tenia. I no perquè no n’hi hagués abans, sinó perquè no se’ls donava importància. Ara es contempla, hi ha una carrera, una professió. Puc anar pel carrer i dir que soc jugadora de bàsquet i bé, aquesta és la meva feina, ¿no? I poden entendre que jo també puc fer el que fan Messi i Pau Gasol. 

–Parlant de Pau Gasol. ¿Com valora el tractament que ha fet la premsa esportiva de la seva retirada?

La repercussió de Pau en el món no és com la meva, tant per les coses bones com per les dolentes. El món està muntat d’aquesta manera i crec que la nostra feina és intentar canviar-ho perquè hi ha coses que no estan bé i això no es pot negar. Però sempre estem amb aquestes comparatives. Ell s’ha posicionat en el món a la seva manera i jo a la meva. També hi ha gent que fa coses molt ben fetes i tampoc ningú els fa cas.

Barcelona, València, Polkowice, Praga, Austràlia, Bourges, Girona... Ha voltat per tot el món. ¿No li ha cridat mai l’atenció la WNBA?

Valoro, respecto i admiro milions de coses d’aquesta Lliga i la manera que tenen de tractar l’esport. Però sempre m’he allunyat d’aquest model d’esportista de la fama i l’èxit i totes aquestes coses. No ho comparteixo. M’agradaria escriure de nou el discurs de l’èxit perquè crec que malinterpretem què vol dir l’èxit en realitat. Potser no vaig tenir valor per afrontar el repte. També s’ha de ser conscient dels propis límits. Ara que he acabat m’adono, i la gent recorda coses i faig balanç, que he tingut un bon equilibri entre el meu jo personal i el personatge del bàsquet. Sempre he intentat buscar l’equilibri. Per mi, l’Eurolliga i la selecció espanyola han conduït la meva carrera i han sigut la meva vara de mesurar.

Els èxits l’han acompanyat en els equips en els quals ha jugat. ¿Creu que ha tingut sort?

M’agradaria pensar que t’has de buscar la sort. Per exemple, l’experiència a Polònia la recordo com un dels millors anys de la meva carrera i aquest va ser el primer lloc on vaig anar a jugar, malgrat que en un primer moment no hi volia anar. Sí que és cert que ho vam guanyar tot i fins i tot vam arribar a la ‘final four’ de l’Eurolliga. Tot va connectar, però també tothom va treballar per aconseguir-ho. Sí que he tingut molta sort amb el cos. Mai m’he lesionat amb 25 anys de carrera i això és curiós. 

¿No volia anar a jugar a Polònia?

- No. Era un lloc terrible. Una zona minera, aïllada. Però era l’únic equip d’Eurolliga que quedava lliure quan es va tancar el Ros Casares. I com que el meu far era l’Eurolliga, tenia molt clar que preferia anar al Polkowice abans que morir-me de pena en un equipet de qualsevol lloc. Al final es tracta de prioritats. El contracte el vaig firmar plorant. I va acabar sent un any meravellós. 

Ha jugat centenars de partits d’alt nivell al llarg d’aquests anys. ¿Com ha gestionat el fracàs i la pressió? 

Els esportistes tenim una relació directa amb el fracàs. Cada dia has de voler ser millor i hi ha dies en què és complicat. Fracassaràs moltes vegades, perquè fallar és molt fàcil. Hi ha moments molt complexos, jo en dic «el forat». Són moments negres en què les coses no et surten bé, no tens confiança i entres en un bucle en el qual ja no et sents bé a la pista. Fins i tot et planteges deixar-ho. 

¿Li ha passat alguna vegada?

M’he plantejat moltes vegades no jugar a bàsquet. Moltes vegades he pensat que no volia aguantar més. Perquè entrenes, però se t’oblida passar-t’ho bé perquè t’estàs fustigant a tu mateixa perquè ho fas malament, per la competitivitat, perquè no jugues... I estàs saturada perquè vols millorar, per una autoexigència absoluta, perquè no pots veure límits i és un túnel. I és difícil. A mi m’han acompanyat dos psicòlegs en moments diferents de la meva carrera i m’han ajudat molt. La maduresa i l’entorn m’han mantingut amb els peus a terra. Al final fas la feina independentment del que passi, però el que s’ha de mantenir intacta és la teva relació amb el joc. L’ofici et dona el pols per saber fer la feina.

Després de trotar per tants països, ¿com va acaba a Girona?

 La primera vegada que el meu agent em va passar la proposta de Girona estava a Praga jugant l’Eurolliga i no en volia marxar. Després de França i Austràlia, aquell any em va matar i tot té el seu temps. Estava tan cansada que la proposta va ser un bàlsam. El meu agent sempre em recorda que la meva cara va canviar després de tornar a escoltar l’oferta. I vaig decidir que era el moment de tornar. És cert que el fet que Núria Martínez ja jugués aquí em va ajudar perquè ens coneixíem i veia que el projecte tenia recorregut. 

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

Aquesta última temporada, a l’Uni, ha estat plena de llums i ombres. ¿Com l’ha gestionat?

Aquest any hi ha hagut setmanes en què cada dia passaven coses molt complicades mentre que en altres temporades passaven només una vegada. I això no ens ha donat estabilitat. No hem sabut trobar la tecla. Molta gent em diu que podria haver jugat un any més. Podria. Però potser m’hauria lesionat i no volia acabar així.