Enric Garcia Domingo: "Tothom té una catedral, però no unes drassanes"

El 2029 farem 100 anys. El 1929 es va crear un petit museu marítim, que era a l’Escola de Nàutica, al Pla de Palau. El 1936, la Generalitat crea oficialment el museu i ho trasllada tot aquí, a Drassanes. Amb la Guerra Civil començada, fa funcionaris els treballadors de l’escola. Així els va protegir, perquè majoritàriament eren gent catòlica i de dretes, amenaçada durant el conflicte. El 1939, quan acaba la Guerra Civil, tot el que era de la Generalitat va passar a la Diputació, i també el museu, que obre el 1941.

És una mica un tòpic dir-ho, però Barcelona és una ciutat que ha tingut una història indissociable del mar.

Des del minut zero. Des de la minicolònia romana, però abans segur que a la platja hi vivia gent. Aquí on hi ha l’església de Sant Pau hi havia un campament del neolític amb gent que pescava. Hi vaig investigar allà una temporada quan era arqueòleg, una etapa curta, per sort.

¿Vostè és doctor en Història?

Vaig començar com a historiador, després vaig intentar ser arqueòleg però era molt dolent, la veritat, i després me’n vaig anar derivant cap a la història marítima, que és el que m’agrada. Vaig fer el doctorat tard, el 2013, sobre el treball en la marina mercant.

¿Què opina d’aquesta idea de la Barcelona que es va tancar al mar?

Al segle XIX la gent es movia pel port, que era una zona oberta. Va ser més al principi del segle XX quan es va anar tancant –hi ha vies, hi ha tanques– per raons estratègiques i de seguretat. La imatge de la separació entre Barcelona i el mar és discutible. Per a la gent el mar és la platja, anar a la platja. I abans la gent no es banyava, el mar era un lloc on treballar, anar a passejar, pintar.

¿Què ens explica de Barcelona i el mar el Museu Marítim?

El Museu Marítim és singular. Som un consorci en el qual hi ha la Diputació, com a propietària, la que hi posa més diners; l’Ajuntament de Barcelona, que és el propietari de les drassanes, són de propietat municipal, i el Port de Barcelona. Formalment, som un museu de Barcelona, però tenim una vocació de ser-ho de Catalunya. Així que parlem de Barcelona, de Catalunya, de l’Espanya mediterrània. El mar té una cosa fantàstica, no té fronteres, les posem nosaltres. Nosaltres ens comuniquem amb València, Mallorca, Gènova, el nord de l’Àfrica, Istanbul.

¿Quins diria que són els eixos del museu?

A més de les exposicions, activitats, programa pedagògic i de les col·leccions que conserva, inclou a la missió estratègica de salvaguardar el patrimoni marítim la tasca d’un taller que porta un mestre d’aixa, que és el responsable del manteniment de les embarcacions del museu.

És director des del 2021.

Al maig farà quatre anys. Soc un director atípic. Cuiner abans que frare. Vaig començar a l’arxiu fotogràfic, el 1994, després vaig estar en una oficina que es dedicava a la restauració de vaixells, després a temes d’investigació i el 2005 vaig passar a ser el cap de col·leccions. I, després, director. En aquest museu, quan jo hi vaig arribar, no hi havia ningú a qui li interessés la història marítima. Eren gestors de museus, gent de la cultura. Jo no era un gran expert, en feia prou diferenciant un portaavions d’una barca de pesca.

¿És un museu modern, connectat amb la ciutat?

Crec que sí. Tenim una petita fractura digital, arribem tard a algunes coses, en part conscientment: no volem ser un museu de pantalletes ni de realitat virtual. És la nostra aposta. Hi ha gent que diu que hi ha poca pantalla per tocar, bé, tens barques per tocar, de veritat, autèntiques.

¿Els barcelonins van al museu?

Els barcelonins venen però no tant com voldríem. Competim amb els museus i amb activitat cultural, hi ha molts actes a la ciutat. Però tenim una cosa que no té ningú: les drassanes. Si se’m permet, és acollonant. Tots tenen una catedral, 40 palaus, cases pairals, però unes drassanes com aquestes, nosaltres i les dels venecians, que estan en mans de l’Armada italiana. Aquest és un edifici únic, només per veure’l la gent hauria de venir una vegada en la seva vida.

¿Què hi passava aquí?

Les drassanes estan formades per un edifici molt gran, pla però amb una certa altura, que es va començar a construir al segle XIII i es va refer gairebé en la seva totalitat en el XVI. És un edifici preparat per construir galeres. Has d’imaginar-ho com un pàrquing d’autocars, naus molt llargues. Les galeres es treien de la platja i es ficaven aquí.

¿Quan es reformaven?

De vegades les construïen dins, però sobretot aquí es reparaven. I una cosa molt interessant: guardar-les. Fer una galera costa diners, però conservar-les, més que construir-les, és el que va donar sentit a l’edifici. Perquè quan el rei et digui que vol vuit galeres les tinguis disponibles ràpidament. L’edifici té una estructura que per a molta gent recorda la mesquita de Còrdova: unes columnes que aguanten un sostre. Però és un edifici que no es veu. 20.000 metres quadrats, al costat de la Rambla, que molta gent no ha vist mai, és com invisible. És bo perquè podem jugar a descobrir-lo.

¿Quant feia una galera?

Entre 40 i 60 metres. La que tenim aquí, una rèplica de la Galera Reial de la marina espanyola en la batalla de Lepant, en fa 60. Eren per a la guerra i també per a algun tipus de comerç, d’elements de poc volum, documents, or, espècies, que haguessis de portar ràpid. Necessitava 200 persones per remar. Tenies vent i rem. La Galera Reial portava més de 300 remers i uns 15 mariners i la resta, soldats. Una galera en combat portava unes 500 persones en total.

¿Quant es trigava a construir una galera?

Un màxim de 10 mesos. Comptant que tinguis una estructura creada. Perquè si una galera necessitava 60 rems, cadascun es feia d’un sol arbre. Era una empresa pública que donava molta feina i riquesa a Barcelona.

¿Quant van durar les galeres?

Es van començar a construir al segle XIII i a Espanya van acabar oficialment el 1748, quan la Corona va decidir que ja no tenien sentit. S’acaba el cos de galeres. Desmunten l’arsenal i s’emporten tothom, els remers, els presos que van quedar, a Cartagena, on hi ha el gran arsenal de la Corona a la Mediterrània. I allà ja és un altre món, un altre tipus de vaixell. Aquí hi va haver una farga de canons i una caserna on vivia molta gent i que generava molta vida. Tota la part del baix Raval estava plena de tavernes, prostíbuls. On hi ha soldats, hi ha necessitats i negoci.

Notícies relacionades

BCN reobrirà una casa modernista per a concerts de música clàssica

Torna el mític Tren Granota

¿Quants visitants tenen a l’any? ¿Quant costa l’entrada?

El 2024, el museu va rebre 359.268 visitants, un 40% més que el 2023. L’entrada costa 10 euros. Tenim molt de turista francès i americà. També molta gent de Barcelona, però ens falta turisme de la resta de Catalunya.