El somni olímpic frustrat pel franquisme

El sorpaso es va produir el Nadal de 1965, nou dies abans que el Comitè Olímpic Espanyol (COE) oficialitzés quina ciutat seria la candidata als Jocs Olímpics de 1972. Barcelona i Madrid eren les dues opcions que hi havia sobre la taula. Pau Negre, membre català del COE, rebia una trucada que l’informava sobre una reunió ordinària que tindria lloc al cap de dos dies: el matí del dia bans de Nadal. No hi va poder assistir perquè no va trobar bitllets per viatjar amb tan poca antelació i en data festiva. Negre no es podia imaginar que en aquella sessió, sense presència dels sis membres catalans, es descartaria Barcelona com a candidata espanyola malgrat ser fins aleshores la favorita.

El canvi pouava d’unes esperances acabades de renovar del franquisme: Espanya podia tenir opcions reals malgrat ser una dictadura. Tres mesos abans, durant la primera setmana d’octubre de 1965, Madrid va acollir l’assemblea anual del Comitè Olímpic Internacional (COI), presidit per Avery Brundage. El president del COE, José Antonio Elola-Olaso, va sondejar Brundage i altres representants del COI sobre les possibilitats que tindria una eventual candidatura olímpica espanyola.

La intenció era saber si seria descartada d’entrada, al no procedir d’una democràcia europea. Pel que sembla, la resposta de Brundage va ser positiva i va alimentar les il·lusions dels dirigents franquistes. El règim veia en l’organització d’uns Jocs l’oportunitat ideal per transformar la imatge internacional del país. Madrid tenia un potencial simbòlic, en aquest sentit.

Les dues eternes candidates

Feia temps que Barcelona perseguia acollir uns Jocs Olímpics. "Hi havia un projecte que feia que es construïa des dels anys 20, i molta gent pensava que era el moment", explica Juan Antonio Simón, historiador i autor de la investigació Los Juegos Olímpicos de Franco. La ciutat havia competit sense èxit per les edicions de 1924, 1928, 1936 i 1940, i fins i tot es va quedar sense acollir unes olimpíades antifeixistes alternatives a Berlín 1936 a causa de l’esclat de la Guerra Civil. Una vegada superada la postguerra més dura, el somni havia ressorgit a la ciutat per intentar-ho per cinquena vegada. El 26 de novembre de 1965, la premsa anunciava que l’Ajuntament de Barcelona havia presentat al Comitè Olímpic Espanyol la seva candidatura per organitzar els Jocs Olímpics de 1972.

Al cap de tres dies, l’encarregat de tramitar l’expedient de la candidatura davant el COE, Andrés Espinós, va declarar en una entrevista que, sense cap mena de dubte, Barcelona disposava dels mitjans necessaris per organitzar aquells Jocs. Els diaris catalans van donar un suport ferm a la candidatura de Barcelona i van subestimar l’aparició d’especulacions sobre una candidatura de Madrid amb proves nàutiques a Barcelona. El termini s’acabava al cap de dues setmanes i va prioritzar la incipient il·lusió olímpica. No obstant, arribada la data límit, el règim va anunciar que finalment competiria Madrid en solitari. "Els mateixos periodistes de la roda de premsa de l’alcalde Carlos Arias Navarro no s’esperaven aquella notícia", diu Simón.

La reunió decisiva

Notícies relacionades

Ferit de gravetat un home en un tiroteig a Trinitat Vella

Rubí urgeix que es tanqui un abocador sentenciat el 2019

La reunió nadalenca a Madrid va ser clau. Els representants catalans del COE van ser convocats per al 24 de desembre mitjançant una trucada dos dies abans. A més coincidia amb l’estada a Austràlia de tres dels sis membres catalans del Comitè. Entre ells, Joan Antoni Samaranch, el vicepresident del COE i la figura més important de l’esport català. La responsabilitat requeia en Pau Negre Villavecchia (1923-1972), prestigiós dirigent esportiu procedent de l’hoquei professional. El sí es trobava a Barcelona. No va trobar bitllet d’avió per poder-se desplaçar a Madrid. No hi havia mòbils ni tampoc videoconferències; s’hi havia d’acudir en persona. Mesos més tard, va declarar en una entrevista al diari Noticiero Universal que no s’explicava com es va decidir fer una reunió d’aquesta magnitud un 24 de desembre. "Vaig tenir la impressió que la reunió no tenia gaire transcendència", va explicar. No el van informar de l’ordre del dia i en la trucada va entendre que la reunió era simplement "de pur tràmit abans d’acabar l’any". Després d’aquell episodi d’opacitat, Negre va dimitir com a membre del COE i es va centrar a millorar la pràctica esportiva a Barcelona. Arribaria a regidor barceloní d’Esports el 1966, càrrec des del qual va impulsar instal·lacions esportives de la ciutat que acabarien sent olímpiques, com les piscines Bernat Picornell de Montjuïc.

La misteriosa reunió de 1965 encara no s’ha aclarit. "No he trobat cap document que afirmi que l’elecció de Madrid va ser per motius polítics, però amb les fonts que hi ha disponibles, n’hi ha serioses sospites", declara l’investigador Juan Antonio Simón. La inesperada decisió no va agradar ni als promotors de la candidatura barcelonina ni a la ciutadania que havia començat a entreveure una segona oportunitat olímpica. En plena dictadura, però, no van aflorar queixes ni protestes. I la premsa, que passava el filtre de la censura, va remarcar les possibilitats de Madrid per aconseguir la fita.