Eric Klineberg, l’ideòleg dels palaus per al poble

En una Barcelona sumida en obres i en revolució constant pel debat de la necessitat imperativa per a uns i la molèstia innecessària per a d’altres que representa el canvi urbà d’aixecar l’asfalt per omplir-lo de verd i les suposades conseqüències que això representa: un urbanisme més amable i un pas en la lluita contra l’emergència climàtica, segons uns, i un destorb per a la mobilitat i una trava més per al comerç, segons d’altres, la conferència d’Eric Klineberg (Chicago, 1970) de dimecres al CCCB semblava gairebé d’obligada assistència.

El sociòleg i professor universitari defensa que la manera de definir i dissenyar els espais públics és fonamental per frenar desigualtats i resoldre alguns dels reptes més urgents de la societat actual com la polarització, la segregació i la falta de democràcia, i a més és essencial per fomentar la inclusió i fins i tot lluitar contra certs efectes de l’emergència climàtica.

El futur de les societats democràtiques, segons aquest sociòleg i professor universitari, passa no només pels valors compartits, sinó també pels espais compartits. Per Klineberg, tan important és la xarxa de clavegueram o de línia elèctrica com l’existència de parcs i biblioteques. Tots són infraestructures, però a les segones els ha posat el cognom de socials: «Quan parlo d’infraestructures socials em refereixo als entorns físics que defineixen les nostres interaccions». Sense elles «la gent es queda tancada a casa, se separa dels veïns i en el pitjor dels casos fins i tot s’aliena, i el projecte col·lectiu, la idea del ‘nosaltres’, comença a enfonsar-se».

Entre Amazon i la biblioteca

El tema, dit així, pot semblar dens i de difícil digestió, però Klineberg no només és un científic que parla amb xifres a la mà, sinó que a més és un gran divulgador. Ho certifiquen els seus assajos –l’últim, ‘Palacios para el pueblo’ (Capitán Swing, 2021)– i la seva pausada, franca i comprensible manera d’explicar-ho. La conferència va començar amb una anècdota: què fer un diumenge al matí d’hivern amb la seva filla a Nova York, on viu actualment. La nena volia anar a una botiga de quatre plantes que Amazon acabava d’obrir a la ciutat i ell va acceptar amb la condició de visitar després la biblioteca pública i la idea de no comprar-li res al paradís del consumisme. El pla era fantàstic: «No volia que s’enamorés de la idea d’Amazon, sinó que s’enamorés de la idea de la biblioteca».

L’objectiu va fallar. Els diumenges, les biblioteques de Nova York, i les de Barcelona, estan tancades. ¿Per què? «Pel pressupost, perquè es creu que són un luxe però no és cert; són la millor institució possible de les societats obertes i democràtiques. Són un factor bàsic del que anomeno infraestructura social». Klineberg sosté que «la idea d’espais on la gent pot rebre a canvi de res» existia, però que es va perdre en la dècada dels 70: «La rendibilitat es va posar per davant del bé públic i es va deixar que el mercat regulés els espais, deixant les ciutats en mans de negocis com Amazon».

El barri revelació de Chicago

Aclarit el concepte d’infraestructura social, res millor que l’evidència de la ciència per remarcar els seus beneficis col·lectius. El 1995, Chicago va viure una intensa onada de calor que va provocar una alta mortalitat i Klineberg va focalitzar el seu projecte doctoral en aquest esdeveniment.  Les primeres anàlisis van revelar una dada òbvia, però no acceptable, que va ser que la taxa de mortalitat era molt més elevada als barris pobres. Però quan va acostar el microscopi va descobrir una realitat inesperada: hi havia una zona de la ciutat de baixa renda i gran segregació en la qual hi havia més supervivència que als barris rics.

La casa convertida en forn

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

L’única diferència entre el barri amb una baixa mortalitat i la resta amb les mateixes característiques socials era l’urbanisme: en aquest, a diferència de les altres zones vulnerables, no hi havia solars abandonats, cases desocupades i mantenia en marxa els comerços de proximitat, les cafeteries, els parcs i la biblioteca. Això convidava la gent a sortir al carrer i a relacionar-se, i aquell contacte va ser essencial per evitar l’aïllament i permetre que la comunitat ajudés els més vulnerables davant l’episodi de calor sufocant. Conclusió: «No és la calor el que mata», sinó «el fet de quedar-se en una casa convertida en un forn per la sensació de perill al sortir al carrer». És a dir, «en un context de crisi podem observar com les infraestructures socials suposen la diferència entre la vida i la mort».

A Klineberg no li van faltar (ni li falten a ‘Palacios para el pueblo’) exemples que il·lustren el concepte que defensa. Allà hi ha la 606 de Chicago, el Viaduct Rail Park de París, el Gardiner Expressway de Toronto i l’Anzac de Sydney. Poc va parlar i parla de Barcelona, però tampoc fa falta: els reptes són globals i les solucions també ho haurien de ser.