Treballadores de la Numax, el nou interior d’illa de Barcelona

L’interior d’illa de l’Eixample delimitada pels carrers de Rosselló, Sardenya, Provença i Sicília no tenia nom encara i, pel que ara mateix s’explicarà, era una imperativa urgència celebrar ja un baptisme. A aquest oasi urbà s’hi accedeix, com en altres tants casos a la ciutat, a través d’un passadís, però en aquest cas amb tan mala fortuna que s’hi entra just per sota d’un cartell de Mercadona, així que gairebé podria semblar que aquest jardí és un homenatge de la ciutat a l’empresari Francisco Roig. No. Per al veïnat amb més anys al barri, com a mínim residents des d’abans del 2005, això és oficiosament l’interior d’illa del cine Niça, perquè fins aquell any hi va ser aquesta sala d’estrenes i reestrenes. Ja ha sigut batejat. S’ha dedicat a les treballadores de la Numax. Aquest en serà el nom. Toca fer memòria.

La idea va sortir de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrada Família, va ser votada amb unanimitat en el ple del districte de l’Eixample, ratificada per la Comissió del Nomenclàtor i, arribat a aquest punt, abans que a la tardor s’instal·li una placa amb el nom, mereix que s’expliqui, perquè la història de la Numax, una fàbrica d’electrodomèstics, sobretot ventiladors tan necessaris a l’estiu, ha caigut en l’oblit i això és una llàstima.

La Numax era una empresa de pèssims sous, preocupants mesures de seguretat i, el que era pitjor, en mans d’un parell d’empresaris alemanys de fosc passat que quan el 1977 van pensar que allò se n’anava a l’aigua van mirar d’omplir-se les butxaques. La fàbrica, per descomptat, no mereix que li dediquin un jardí per això, sinó pel que va passar després. Una cinquantena llarga dels 250 empleats que va arribar a tenir l’empresa va decidir autogestionar la producció. S’ha de tenir molt present el moment. Feia dos anys que havia mort Franco i el model polític i econòmic era incert, almenys de cara al públic, entre bambolines sembla que estava tot més que lligat. A Barcelona, per exemple, en aquells anys fins i tot hi va haver un ressorgiment de l’ànima llibertària de la ciutat, com si hagués hibernat durant el franquisme i, famolenca, acabés de sortir del cau de l’os.

Els treballadors de la Numax, la majoria dones, van mantenir aixecades les persianes de la fàbrica durant dos anys. Arribat el moment, quan se’ls acabava l’oxigen econòmic, van prendre una curiosa decisió. Van decidir que les últimes 600.000 pessetes de la caixa de resistència servissin per rodar una pel·lícula documental que deixés constància de què va passar. La va dirigir Joaquim Jordà, la va titular ‘Numax presenta’, la va estrenar un 1 de maig i, per explicar-ho tot, després del primer visionament es va organitzar un daltabaix dialèctic d’aquells que només l’esquerra és capaç de celebrar. Als trotskistes del moment els va semblar una pel·lícula poc èpica i molt derrotista. Anys després, Jordà, en una entrevista, encara recordava el més gruixut que li van dir després de l’estrena: «Amb les tripes d’un buròcrata et penjarem».

El 2004, Jordà va rodar una emocionant segona part d’aquell documental, ‘Vint anys no és res’, una feina de formiga, ja que va anar a la recerca dels treballadors d’aquella experiència autogestionària i els va reunir de nou per conèixer com els havia anat. Aquesta és una pel·lícula, més que nostàlgica, de gran valor sociològic i fins i tot històric, ja que contradiu des de les trinxeres el discurs oficial de la Transició.

Notícies relacionades

Trobada una quilla a la Ciutadella que podria ser d’un altre vaixell medieval

Detectades obres il·legals en una reforma de Consell de Cent

El baptisme de l’interior de l’illa ja ha passat tots els tràmits administratius, però no serà fins a la tardor que s’instal·laran les plaques corresponents, probablement en una jornada en què no es descarta projectar algun d’aquests dos documentals. Quan això passi, els jardins de les Treballadores de la Numax s’afegiran a aquesta constel·lació de racons d’aquesta part de l’Eixample que l’únic que fan és recordar que va tenir un passat industrial. Myrurgia, Damm, la Sedeta..., la llista és molt més llarga.

Amb tot, fins que les noves generacions no agafin el relleu, per a molts això continuarà sent el cine Niça, perquè aquesta no va ser una sala menor. L’interior de l’illa va ser entre el 1946 i el 2005 una platea amb 1.200 butaques, on no només el cine era el protagonista. El 1977, l’esquerra el va escollir per celebrar alguns dels seus més multitudinaris mítings i, més encara, el moviment LGTBI no hauria d’oblidar que, en unes circumstàncies molt més complicades que les d’avui, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya va omplir el cine Niça per protestar contra la llavors encara vigent llei sobre perillositat i rehabilitació social que portava els membres d’aquest col·lectiu a la presó per la seva orientació sexual.