La llar d’acollida de Lali Escolà: «Has de ser allà però sense empipar»

Va ser allò de la síndrome del niu buit. Els quatre fills s’havien emancipat i Lali Escolà Grau, una veïna del districte de Sants-Montjuïc, va voler escriure una nova pàgina al llibre de la seva vida. Va prendre així la decisió d’obrir les portes del seu domicili a joves que també se n’havien anat de casa, però per motius molt diferents als dels seus fills. «Les habitacions buides són molt tristes, sobretot quan han estat plenes», diu.

A través d’una cooperativa de consum ecològic del seu barri, va tenir coneixement del projecte de Punt de Referència amb joves immigrants i refugiats. Aquest contacte amb l’entitat la va ajudar a combatre el temor, lògic, de ficar un desconegut a casa i també el de no saber si estaria a l’altura. L’acompanyament dels mentors de Punt de Referència va ajudar a superar aquestes barreres. El 2018, va acollir per primera vegada. Es tractava d’un jove de Sri Lanka, de 19 anys, que no va arribar a estar els nou mesos que es fixen com a màxim en l’acollida. «Va trobar feina i al mig any va poder anar-se’n a conviure amb altres persones en un pis». També aquell any va tenir durant set mesos un jove berber.  

«Has de posar-hi la millor voluntat», afirma sobre la qüestió de com afrontar la coexistència. Ara bé, sempre amb la distància precisa. Els nous inquilins no poden omplir carències emocionals. «Has d’estar allà cada dia, però sense empipar. No pots reproduir la família que tens a casa. No pots projectar les teves coses, es tracta d’observar i escoltar. Cal respectar el seu ritme perquè no tens ni idea de les seves vivències. Intentar posar-te al seu lloc és important», remarca.

Malson el primer dia

Notícies relacionades

BCN vol potenciar l’acollida en cases particulars d’immigrants o refugiats

Agonia comercial en mercats de la província de BCN

Recorda que el primer jove es va despertar de cop la primera nit que estava a casa seva. Somiava que l’estaven perseguint. «Va ser un ensurt terrible perquè tenia la finestra oberta i vaig arribar a pensar que saltava. Havia de fer alguna cosa: el vaig abraçar per tranquil·litzar-lo». La Lali té avui a casa seva un jove berber i dos més de l’Afganistan i del Senegal, tot i que aquests últims no són dins dels programes d’acollida. «Són mig família per la convivència que hi ha entre ells». I remarca que no es tracta de buscar la integració, sinó «la interactuació». «T’hi has d’interessar, pel seu idioma per exemple». Alhora, ella també s’ha convertit en professora de català. «Habitualment s’expressen en castellà i intento cada dia ensenyar-los una mica de català. Posar-hi una goteta. Segur que dona resultat».  

Pablo Alonso, coordinador a Catalunya de Refugees Welcome, és un altre exemple d’aquesta actitud solidària d’acollir en l’àmbit familiar refugiats o immigrants. Ell va arribar a conviure durant 19 mesos amb un ciutadà afganès que sí que va aconseguir l’estatut de refugiat, «una cosa que l’Estat denega avui en el 95% de casos». «La relació ha de ser horitzontal sense cap tipus de paternalisme. Ens dèiem germans, i sí que és un germà de la vida». Pablo Alonso és un exponent clar d’aquest percentatge del 70% de famílies, segons l’estadística municipal, que mantenen el vincle després que aquests joves migrants abandonin el niu d’acollida.