L’Ateneu Enciclopèdic Popular torna al Raval

En els 120 anys d’història de l’Ateneu Enciclopèdic Popular els episodis memorables, com la visita emotiva de l’autor del ‘Romance de la Guardia Civil española’, s’expliquen a dotzenes. Nascut el 1902 a casa de Francesc Layret, al Raval, barri del qual l’entitat llibertària va ser expulsada a punta de pistola per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, l’Ateneu havia de viure aquest dissabte una altra jornada important, que la pandèmia ha obligat a posposar. L’entitat anarquista celebrava aquest 17 de juliol del 2021 el seu barallat retorn al Raval, amb la inauguració del seu nou local social al 38 del carrer de la Reina Amàlia. Un local que, malgrat fer-ho sense la seva merescuda festa, estarà obert al públic a partir d’aquest dilluns.

La nova ubicació de l’Ateneu fa especial il·lusió a Manel Aisa, el president. «Som a la Bretxa de Sant Pau, espai on va ser possible la revolució. On l’anarquisme va guanyar el feixisme. A més, al costat del Collaso i Gil, l’última escola que va fer l’Ajuntament, i el més volgut per les Patrulles de Control el 36. Tot el material escolar que expropiaven a la zona alta el portaven aquí», assenyala Aisa, feliç de tenir un local on organitzar activitats sense haver d’anar de prestat, tot i que amb un punt de tristesa perquè «per a molts arriba tard». «Alguns dels qui van lluitar perquè aquest espai fos una realitat han mort. Altres, com Muniesa, van en cadira de rodes i són en una residència... Tota la il·lusió amb què vam lluitar per recuperar aquest espai costa una mica de mantenir, però som aquí, amb ganes que el nou local serveixi per créixer i aconseguir relleus», prossegueix el llibertari. 

De moment, el seu arxiu, un dels més importants del món del moviment llibertari i l’arxiu més gran de la Barcelona obrera, seguirà al passeig de Sant Joan, sobre la biblioteca Arús. L’acord assolit amb el consistori –firmat el 27 d’octubre del 2017, el divendres de la breu declaració d’independència– diu que l’Enciclopèdic disposarà d’un espai on organitzar activitats a la Reina Amalia, 38 fins a trobar un espai prou gran al barri on acollir el local social i el (pesat) arxiu. Un espai definitiu que tots tenen clar que ha de ser la casa-fàbrica de Can 60, equipament molt més gran que l’actual, on sí que podran traslladar el centre de documentació en què conserven més de 12.000 diaris, 25.000 llibres i tota mena de documents del moviment anarquista. Joies com la carta que va escriure Lorca després del mític recital a la ciutat, en què explicava que va passar més d’hora i mitja donant la mà a «velles obreres, mecànics, nens, estudiants i menestrals». «És l’acte més bonic que jo he tingut en la meva vida», assegurava.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

El seu objectiu ara, després de tenir per fi, un local social –en les últimes dècades funcionaven com a arxiu valuosíssim, però els era molt difícil l’activitat pública al no tenir un local propi– és tornar a l’esperit de Layret de 1902 i «donar eines per a l’accés al coneixement a qui no les té», «ja que el context ha canviat molt, però les desigualtats es mantenen i és necessari provocar el debat». «El nou espai és una oportunitat per obrir una reflexió del món que estem vivint: el canvi climàtic, el decreixement, el col·lapse», apunta Aisa, amb ganes que la gent es faci seu l’espai, sumar col·lectius i ell poder «apartar-se’n una mica».

El repte de la digitalització

Aisa recorda que l’Ateneu ja va estar, tot i que molt poc temps, ubicat al mateix local on torna aquest dilluns a la Bretxa de Sant Pau, «tot i que en un pis, no als baixos». Va ser l’any 1979, però un incendi els va obligar a marxar. «La premsa del moment va fer grans titulars dels fets, ‘El polvorí del barri xino: Cremen els arxius de la CNT’. Per sort, aquesta vegada els arxius no van cremar, només van quedar una mica remullats per les mangueres que van apagar les flames», relata (sí que se’n va cremar alguns el 1939 per part de les tropes franquistes). Per protegir tot aquest material i facilitar-ne i universalitzar-ne l’accés –donar aquestes eines de què parlava Layret, versió segle XXI–, una de les batalles actuals del col·lectiu és aconseguir fons per a la seva digitalització, una cosa que han acariciat amb els dits en diverses ocasions, però que mai ha arribat a materialitzar-se.