Quan el poble salva el poble

«En aquests mesos s’ha triplicat el nombre de famílies que atenem. I no només nosaltres, les quatre parròquies i el Centre Cultural Islàmic, els cinc espais del barri des d’on es distribueixen aliments estem igual, i arriba un moment en què el rebost es buida», exposa enèrgica, als 56 anys, ‘l’adolescent’ dels voluntaris de la parròquia. «Al març ens vam trobar amb més famílies que mai per atendre i que els voluntaris eren tots molt grans, i eren els primers que s’havien de quedar a casa», prossegueix a la mateixa velocitat. És dimecres i dijous és el dia de repartiment i els passadissos són plens de 100 grans bosses a mig preparar, que està omplint de llet, oli i llegums.

Anem omplint el rebost de @CasalEAMP Visca la solidaritat! pic.twitter.com/RAodIMiIMt

— Xarxa de Suport Clot - Camp de l’Arpa (@Xarxa_Clot_Ca) 12 de diciembre de 2020

El punt de partida era aquest però, com que el poble no només salva el poble sinó que és qui millor coneix el poble –i qui diu poble, diu barri–, tot just sortir els primers brots de la crisi social vinculada a la sanitària, un grup de veïns vinculats al seu ric teixit associatiu van fer una primera crida popular per crear una Xarxa de Suport. «Vaig trucar l’Imma perquè la coneixia d’altres històries i sabia la feina que feien des de la parròquia repartint aliments», assenyala Dani Celma, un dels impulsors de la xarxa, hiperactiu militant del Clot. Ella, per descomptat, no va dubtar a sumar-se a la xarxa per estar al corrent de les noves famílies amb necessitats que no tinguessin controlades (les moltes que abans de la pandèmia anaven tirant i no tenien vinculació ni amb els serveis socials). «De seguida va sortir un grup de 30 voluntaris per repartir aliments», apunta l’Imma desbordant orgull de barri. 

Transversalitat

A aquesta primera trucada, no només es va afegir entusiasmada l’Imma. Ho va fer tot el teixit associatiu del barri, en una gran part coordinat en la Federació d’Entitats del Clot-Camp de l’Arpa, gestora de l’Espai Antoni Miró Peris (EAMP) i de la Farinera del Clot, equipaments infrautilitzats durant la primera onada que la federació va posar a disposició de la Xarxa per al que fes falta. 

Entre tots, com es fan aquí les coses, van decidir què feia falta. El primer era que tothom tingués un plat a taula i un pot de sabó a la dutxa. Amb aquest objectiu de mínims han anat organitzant diverses recollides d’aliments (el cap de setmana passat van fer l’última, en la qual es va abocar tot el barri). Aquesta línia de treball era coordinada per l’Imma a través de la xarxa de parròquies i el centre islàmic, els espais que ja feien aquest treball pre-Covid i ja sabien com fer-ho. A Sant Pere Claver atenen 100 famílies, però a Sant Josep de Calasanç a 200, a Sant Joan Bosco a 300 i a Sant Martí del Clot a 150, tot en un radi molt petit, les fronteres del barri. 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La segona línia que van obrir va ser la vivenda. Veure què passava amb els lloguers, qui s’havia quedat sense ingressos i no podia continuar pagant-lo; una línia que va liderar l’Observatori de la Vivenda (aquí s’ha arremangat tothom). La tercera va ser facilitar punts de connexió. El Foment Martinec va oferir el seu espai per fer-ho. La quarta, un punt d’informació i assessorament laboral (com gestionar els ertos) i, l’última, un servei de reforç escolar, pensat sobretot per als adolescents d’origen migrant, perquè la Covid no servís per engrandir la bretxa encara més; per evitar que deixessin els estudis. «El que busquem és fer-los un acompanyament en tots els sentits», destaca el Dani. Aquesta mena d’escoleta popular la fan també al casal de l’EAMP. «Una cosa que va fer bé l’ajuntament va ser posar a disposició de les xarxes de barri els equipaments municipals», agraeix l’activista qui, com l’Imma, malgrat militar en espais gairebé antagònics (ella, a l’Església; ell, a la CUP), té clar que l’assistencialisme no resol el problema de soca-rel.

«Amb una mà recollim aliments i productes d’higiene d’urgència; però amb l’altra lluitem per un sistema més just en què aquest assistencialisme no sigui necessari», coincideixen.