Teresa Plumed o l'art de maquillar acariciant

Al mateix bloc del carrer de Nou de la Rambla on cada dia ocupa la seva butaca a la galeria perquè l’acariciï el sol, en aquest mateix bloc, fa molts anys, en temps de la postguerra, el veí de baix li va proposar un dia a la jove Teresa Plumed que fos la seva assistent en tasques de maquillatge. Rodrigo Gurucharri es deia, un nom que encara té present la gent del cine, un home que va prestar el seu cosmètic art a desenes de pel·lícules d’aquella època i de l’època següent, ‘El último cuplé’, ‘Texas kid’, ‘Donde tú estés’, ‘Tuset street’, perquè l’espai és curt i es poden anomenar només unes quantes. “I jo... ¿Jo què sé de maquillatge?”, recorda Teresa que li va contestar a Gurucharri, el veí, i ell li va dir que ja l’ensenyaria. Ho recorda Teresa des dels 97 anys que assoleia a la galeria, al seu vell pis de Nou de la Rambla, on es colen els rajos de l’hivern, on ha viscut tota la vida.

Va començar amb aquesta associació entre limítrofs una llarga i simbòlica carrera, llarga perquè es va prolongar durant dècades –forma part de l’Associació de Veterans de RTVE, que el 2013 li va retre homenatge– i simbòlica perquè Teresa Plumed, que aquí cal tornar a escriure així, amb nom i cognom, va assumir la condició de primera espasa després del retir de Gurucharri, i d’aquesta manera es va convertir en la primera o una de les primeres maquilladores en cap del cine espanyol: una pionera. “Vaig ser ajudant d’ell molts anys fins que va patir una embòlia a la mà, just la mà dreta, i no va poder continuar treballant. Jo estava especialitzada en maquillar la figuració, però res més que això, era l’assistent i vaig pensar que em quedava sense feina. Però la gent m’apreciava. Em deien que tenia unes mans precioses. Recordo que algú em va dir: ‘Quan em maquilles, Teresa, quan em maquilles m’acaricies’”.

“La meva Tere”, “Teresita”

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Teresa Plumed va fer el salt a la primera línia, recorda asseguda a la butaca, potser la seva favorita, les mans creuades sobre la falda mentre el sol banya amb suavitat la galeria. En una caixa de plàstic ordenada amb cura conserva els records d’aquella època, sobretot fotos que els artistes de llavors li regalaven amb la deguda dedicatòria, l’agraïda dedicatòria per a qui maquillava igual que acariciava: “La meva Tere”, “Teresita”, “Teresita Plumed”, comencen algunes, amb el dard d’afecte que porten a bord els diminutius. Hi ha fotos de Marisa Bell, de John Mills, de Magali Noël, de Paco Rabal, de Michèle Morgan, de Lola Flores, desenes i desenes de fotos, totes les que es poden acumular en desenes d’anys de treball. “Per a la sumptuosa Teresita. Record d’Alberto Closas”, escriu o va escriure Alberto Closas en una foto seva amb posat de galant. “A la Teresita, amb una afectuosa abraçada de la Sarita”, escriu o va escriure Sara Montiel en una foto seva amb posat de Sarita. La Tere o Teresita o Teresita Plumed va tenir una relació més estreta amb el rostre més bonic del cine espanyol, i a la butaca de la galeria mentre el sol reparteix rajos hivernals recorda que una vegada, en prova d’amistat, li va regalar un anell. “Un anell amb la pedra de Piscis, perquè jo soc Piscis, una pedra blavosa molt bonica”.

“En aquesta galeria em passo la vida la mar de bé”, diu Teresa Plumed, i després, per remarcar la idea, la idea que en aquesta galeria el sol cau amb amor, després afegeix: “La Mari de vegades em diu que anem a fer un volt, i llavors jo li dic: ‘Mari, però què dius, si aquí estic la mar de bé’”. La Mari és la María Barrientos, la boliviana que la cuida i l’acompanya, que al matí o a la tarda seu a parlar amb ella a la butaca de l’altre extrem de la galeria. Alguns records a Teresita Plumed se li han extraviat pel camí, perquè en un segle es perden moltes coses, però hi ha la caixa i les fotos i els documents, perquè també hi ha documents, i la llista de les pel·lícules en què va treballar, bé com a ajudant de Gurucharri, bé com la cap de tot això: ‘Los Tarantos’, ‘Plácido’, ‘La dama de Beirut’, ‘¡Arriba las mujeres!’, ‘Huellas del destino’. Perquè l’espai és curt i se’n poden anomenar només unes quantes.