La 'llista de Noè' submergeix el Zoo de BCN en una profunda crisi política

L’Arca de Janet Sanz fa aigües. El propòsit que aquest mandat acabi amb un gran consens polític, científic i animalista sobre el futur del Zoo de Barcelona és avui un gerro esmicolat. L’intercanvi de correus entre els membres de la Fundació Zoo de Barcelona, l’espai on es pretenia culminar un acord sense precedents, ha sigut aquests dos últims dies d’una ferocitat inesperada. Acusen la tinenta d’alcalde Sanz i el seu equip, en el millor dels casos, de “desconsideració intolerable”i de “nefasta gestió” per la manera en què el 23 de gener va pretendre modificar en l’últim instant el text debatut durant gairebé tres anys. Són expressions utilitzades, en alguns casos, per prestigiosos acadèmics de les universitats catalanes que formen part de la fundació. La crispació entre bastidors de la política municipal és majúscula, proporcional al que està en joc. ¿Què? A efectes pràctics, quins animals pugen a l’arca, o sigui,quins animals tindran permís per reproduir-seal Zoo de Barcelona i així formar part a mitjà termini de la col·lecció. EL PERIÓDICO ha tingut accés ala ‘llista de Noè’, document que corre per poques mans.

De l’anàlisi d’aquesta llista d’elegits se’n poden treure interessantíssimes lliçons. Això, després. Abans, un parell de dades per entendre el pandemònium que ha desencadenat.

Com se sap, Barcelona va ser pionera a declarar-seciutat antitaurina. També va vetar l’exhibició d’animals de companyia a lesbotigues de mascotesi, amb això, va posar fi a lesocelleries de la Rambla. El final delssacrificis a la gosseraforma part també del currículum de la ciutat. Va barrar el pas alsnúmeros circenses amb animals salvatgesi, consegüentment, els dofins del Zoo van deixar de fer piruetes. És un full de serveis exemplar, però no porta en cap dels casos, com assenyala un patró de la fundació, la capçalera de Barcelona en Comú. La tesi d’aquesta i altres fonts consultades és que l’equip d’Ada Colau, amb Janet Sanz com a comandant de l’estratègia, es va proposar a inicis del mandat encarrilar el tancament del Zoo, però que una vegada iniciada l’operació va descobrir la insensatesa del pla i va reorientar la meta que el recinte fosun espai consagrat a la conservació de la fauna locali només en casos excepcionals d’algun animal d’altres latituds.

D’aquest procés n’ha transcendit ocasionalment alguna informació. Al comissionat d’Ecologia,Frederic Ximeno, se li va encomanar la tasca d’equilibrar la balança d’opinions entre (per simplificar) els científics (procedents de càtedres universitàries i de la plantilla del Zoo) i els grups animalistes (una amanida de sigles en la qual la veu més potent l’entonaven els partidaris de tancar el parc). Ningú discuteix les ganes de Ximeno. El conflicte, doncs, va esclatar el 23 de gener. El document que havia de ser debatut i potser avalat per la majoria va ser retocat per ordre (diuen) de Sanz. S’hi va introduir una alteració substancial al gust dels animalistes. En essència, es proposava crear un comitè ètic i científic que decidís en quins projectes de conservació participa el Zoo. Va ser l’espurna que va prendre la metxa. La tinenta d’alcalde Sanz es va oposar que es votés el text previ a la modificació, malgrat que les veus favorables eren majoria. Va suspendre la sessió, en va convocar una altra per al 6 de febrer i, quan aquesta estava a punt de celebrar-se, també la va suspendre.“Un no pot més que pensar que en realitat tot això és una maniobra per postergar o impedir l’aprovació del pla estratègic”, va escriure un dels patrons de la Universitat de Barcelona, hores abans que alguns d’ells, com a gest de protesta, es donessin cita a l’ajuntament a la mateixa hora en què hi havia convocada la reunió anul·lada. Va ser una trobada en ‘petit comitè’, cert, però eren presents, la qual cosa és significatiu, tres grups municipals, PSC, Esquerra i la CUP. Que aquestes tres forces polítiques s'afegissin a la protesta és cridaner perquè el propòsit de l’equip de govern és portar el pla estratègic a debat dimecres que ve en la comissió d’Ecologia. ¿Quina versió? No se sap.

El calibre del que s’està discutint s'entén millor quan es té entre les mans la llista de Noè. Hi apareixen les 50 espècies amb què, poquíssim o molt, el Zoo col·labora en algun tipus de programa de conservació. Al recinte hi ha gairebé 300 espècies, o sigui, que ja és una primera tria. La qüestió és quedes del punt de vista dels animalistes més rotunds, a qui l’equip de govern va voler satisfer amb aquella polèmica modificació del text,només 11 espècies haurien de tenir permís per copular amb finalitats procreatives. No són, que quedi clar, les clàssiques bèsties per les quals es paga entrada. A saber: ferreret, tritó del Montseny, becplaner comú, martinet de nit comú, trenca, voltor comú, xot euroasiàtic, gasela comuna, llúdria euroasiàtica, tortuga de rierol i tortuga mediterrània.

D’aquesta llista ja se’n pot treure una lliçó. Destaca entre aquests 11 animals el cas de la gasela comuna. Quan Espanya va abandonar el Sàhara Occidental, en va portar uns quants exemplars als zoos espanyols. Després, víctima de la caça, es va extingir al seu hàbitat natural. Gràcies a aquella decisió dels anys 70, la gasela comuna ha sigut reintroduïda amb èxit en llibertat. La qüestió és quesi els zelosos criteris dels animalistes s’haguessin imposat fa mig segle, aquesta espècie s’hauria extingit.

De la llista elaborada per la direcció del Zoo, els animalistes donen per bona la reproducció d’aquestes 11 espècies i obren la porta a discutir 11 casos més. És una finestra de debat amb interessants vistes. Hi ha, entre aquestes11 espècies més, tres dels cinc grans simis,goril·les, ximpanzés i orangutans.

Notícies relacionades

Territori obre les portes a incrementar les llicències de taxi

Diverses empreses amenacen de deixar el Balcó Gastronòmic

Val la pena tenir en compte, sobretot, en el cas dels orangutans, el paradigma que els maximalismes en matèria de protecció són difícils de sostenir.

Els orangutans són tipus solitaris. Goril·les i ximpanzés viuen en grups, de manera que l’estampa que ofereixen en un zoo no és tan insòlita. Els orangutans, no. El zoo perfecte per als animalistes seria una reserva natural a Borneo, finançada per ciutats sensibles com Barcelona, però les condicions polítiques a Indonèsia i Malàisia eleven aquest pla a la categoria de quimera. Les femelles d’aquesta espècie, en alguns poblats de Borneo fins i tot les prostitueixen. La seva presència al Zoo és, en definitiva, un conflicte d’interessos entre l’ètica i la ciència.