Llarga vida als jocs de taula

Barcelona, la ciutat dels Jocs. Els Olímpics del 92, clar, aquests que ens van situar en el mapa, que van donar un tomb als barris, que van descobrir el mar i van cavar rondes; que van pinzellar places dures, que van dibuixar un enorme ‘hola’ a Montjuïc que va començar a portar bolquets de turistes. Tot molt bé. Segons es miri. Però aquesta és també ciutat de joc, en singular tot i que també en plural, perquè es disfruta en família, en confiança, sense dorsal, ni podi, ni cap litúrgia que emani de la Grècia antiga. L’estadi, una simple taula. Però també el carrer, on n’hi ha prou amb una cantonada en la qual hi toqui el sol, com la que s’omple de dòmino molts dies davant la Sagrada Família, al parc de la plaça de Gaudí. Els participants de tot això: pares, fills, avis, companys de pis, de residència, d’hospital, d’universitat, de casal. Gent que s’aprecia i que es perdona a mitges les humiliacions. El que passa en el tauler, es queda en el tauler. Aprofitant que aquest cap de setmana s’ha celebrat el Festival Dau, el Mobile World Congress dels jocs de taula, avui retem homenatge a les fitxes i els daus que ens han vist i ens veuen créixer.

A Sant Andreu, a la Fabra i Coats, l’antiga fàbrica fabril, gegantí contenidor cultural des de setembre del 2012, estaven citats experts i acabats de batejar en la matèria. Per participar en partides i disfrutar d’exhibicions. I per prendre nota de cara a redactar la sempre difícil carta al Pare Noel i als Reis. El joc, com resen els organitzadors de l’esdeveniment, que ha celebrat la setena edició, "ésl’única activitat de creació en la qual el receptor final sempre és el protagonista absolut". Ben vist, i és de valorar en una Barcelona que intenta potenciar la participació mentre la ciutadania en té prou ja que el seu propietari no el sagni amb el lloguer. Per això el joc de taula és tan pertinent. Perquè com diuen els ateus sobre Deu, aliena de la rutina, de la realitat, i ens endinsa en un confort temporal que va molt bé en aquests temps tan negres. Ens converteix en banquers, en conqueridors, en una fitxeta rodona i assassina, en saltadors d’oques, en saberuts estrategs militars, en maldestres cirurgians. Daus creadors d’il·lusió, però també de vocacions. I sobretot, estretadors de vincles.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

N’hi havia prou amb una volta ràpida pel Dau per adonar-se de quin bé fan a la gent aquests trossos de cartró i plàstic. Als nens els inunden d’il·lusió, tot i que a ells tot els sol anar bé, com ha de ser. Però també els grans, els que sí que tenen preocupacions –les que s’esforcen a amagar els seus fills– recuperen la innocència davant d’un tauler, la competitivitat ben portada, la mirada múrria del que sap que està a punt d’assestar una destralada al seu rival. Entre tots els jocs de taula en destaca un, el Catan, dissenyat per l’alemany Klaus Teuber. A la Fabra i Coats s’ha batut el rècord espanyol de la partida amb més participants. Diu el company Antonio Madridejos, que d’això en sap gairebé tant com de medi ambient, que avui en dia és el millor que hi ha.

Els organitzadors del festival asseguren que aquest joc permet disputar "partides sempre diferents, amb finals incerts fins a l’últim moment, competitiu però amb negociació indispensable". Qualsevol diria que estem parlant de política, de les eleccions municipals de Barcelona de maig del 2019. Bé els aniria alsValls, Colau, Collboni, Maragall i els que han d’arribar encara batre’s primer al Catan per adonar-se que la victòria no està renyada amb el diàleg. En tindrien prou amb passejar-se per aquesta fira, on no hi ha lloc per a les males arts, que en els últims temps s’han allotjat en el ple municipal. Haurien d’adonar-se que la vida és un joc. I no hi ha millor tauler que Barcelona.