BARCELONEJANT

Que no et tanquin el bar de la cantonada

L'amo de L'Ascensor publica les seves reflexions sobre l'ecosistema etílic barceloní

rjulve45017065 barcelona 12 09 2018 entrevista con angel juez  propietario 180928174707

rjulve45017065 barcelona 12 09 2018 entrevista con angel juez propietario 180928174707

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

Espanya acull un bar per cada 175 habitants. De manera que, imitantTarzan, de liana en liana, podria creuar-se la Península des d’Algesires fins a Portbou de cantina en cantina, sense que es desbravés la cervesa. És aquest un país tavernari en molts aspectes. Tavernes per malparlar de futbol i de política. Cerveseries per fer amics o succedanis. “Bares, qués lugares tan gratos para conversar”, cantava Gabinet Caligari en els anys de la ‘movida’. D’ells, dels bars i l’ecosistema etílic barceloní, en sap una mica Àngel Juez, l’ànima d’un dels locals més emblemàtics de Barcelona, que sobreviu miraculosament a la invasió guiri i la sagnia batalladora. ¿La raó? Potser perquè està molt amagat, just darrere de l’ajuntament, i pel carisma del propietari. Parlem de L’Ascensor (Bellafila, 3).

Tot just travessar les portes corredisses del bar, que són les portes d’un ascensor modernista de fusta noble –més ben dit, la cabina sencera, amb els seus botons del principal a l’àtic– s’escolta als altaveus la veu de María Callas, garantia que aquí es pot conversar tranquil. A això venim. Perquè l’amo de L’Ascensor, que va celebrar el seu 50è aniversari aquest estiu, ha publicat un llibre carregat d’anècdotes sucoses i reflexions al voltant de l’ecosistema etílic barceloní. Es titula ‘Històries de bàrbars’ (Comanegra), amb precioses il·lustracions de Ramon Moscardó.

El mític bar, darrere de l’ajuntament, va obrir el 1968 de la mà d’un nebot de Tarradellas

Gairebé mig segle de barra nocturna dona per a molt. A Ángel Juez se li noten l’ofici i les nits de guàrdia; té cara de noi llest, d’aquests que, quan veuen un espècimen humà travessant la porta, són capaços de fer-li un escàner abans d’haver creuat dues paraules. Ell se’n treu mèrit. Diu que per ser un bon bàrman s’ha de saber escoltar i tenir “molt conte”. Malgrat el seu cognom, ell no jutja; com les folklòriques, val més pel que calla.

El local va obrir la primavera de 1968, sota el nom de Pierrot, de la mà de Jordi Tarradellas, nebot del president de la Generalitat llavors a l’exili. Però la cosa no li va anar bé, es va desentendre de seguida del negoci i va passar en mans de l’antiquari Ramon Folguera, que va ser qui va instal·lar l’ascensor i li va donar el toc ‘vintage’ que encara avui conserva. Tot aquí es manté fidel a les essències, fins i tot els combinats: el llibre inclou la recepta d’un gintònic ‘comme il faut’, res de copes de pilota ni rodanxes de cogombre flotant a la ginebra. “¡Un gintònic no és una amanida ni una macedònia!”, diu el cap.

“Un gintònic no és una amanida ni una macedònia”

Àngel Juez

Propietari del bar L’Ascensor

Pel mètode del boca orella, L’Ascensor es va convertir en un local de culte als anys 70 que freqüentaven personatges com Nazario, Ocaña, Camilo i tota la divina breganteria de llavors. També va trepitjar el local Lou Reed el 1972 després d’un concert, i va agafar a la barra un gat antològic del qual poden donar fe diversos testimonis. Tants anys d’experiència, per cert, han permès a Ángel Juez compilar un nombrós diccionari de bargot (l’argot dels bars), que inclou almenys una cinquantena de termes, entre castellà i català, per referir-se al fet d’anar piripi.

Notícies relacionades

A ‘Històries de bàrbars’, l’autor aboca reflexions de primera mà sobre el món de l’hostaleria i les seves transmutacions en els últims anys: la llei antitabac, la lluita per conciliar les terrasses amb el descans dels veïns i sobretot la maleïda crisi, la que va implantar els contractes precaris, va laminar el poder adquisitiu de la joventut i va castigar als bars amb la pitjor conseqüència per al negoci: la garrafa, la platgeta, els llauners.

Sigui com fos, aquí, a la vora del Mediterrani, els bars continuen sent una institució, potser perquè, com escriu Ángel Juez, són “l’evolució de les àgores dels grecs”, llocs on el personal acudeix a conversar, a intercanviar informació, a divertir-se, a lligar. Sobretot agraden els petits, els bars amb ànima, petits oasis, espais de confiança, una mena de refugi per a gent sentimental, la que marca la diferència. Com canta Sabina, “que no te cierren el bar de la esquina”.

Temes:

Barcelonejant