La contracultura segons Jordi Costa

Tot i que fa anys que viu a Madrid, on s’ha consagrat com a guru de la cultura alternativa i ha format una família, Jordi Costa (Barcelona, 1966) es va materialitzar a la seva ciutat natal dijous per presentar el seu nou llibre, 'Cómo acabar con la contracultura' (Taurus), en companyia del novel·lista Kiko Amat. Va triar la nova llibreria Documenta perquè la vella ja no existeix: va ser a la botiga original de Joan Cots –també conegut com ‘el hombre de la pajarita’– on el nen Costa es va interessar per primera vegada per la cultura, la contracultura i totes aquestes coses que han proporcionat sentit a la seva existència i gaudi als seus lectors, entre els quals em compto des que el vaig conèixer quan el xaval tenia 16 anys i els seus articles a 'El Víbora' demostraven que allà hi havia fusta d’ideòleg alternatiu.

Vam aparèixer els sospitosos habituals (Marcos Ordóñez, Manuel Huerga, Victoria Bermejo i el llibreter de còmics Albert Mestres, entre d’altres), fans acèrrims del senyor Costa i Jorge Herralde, que ara ha iniciat una peculiar campanya d’agitació consistent a deixar-se caure per presentacions de llibres que no ha editat ell per interessar-se educadament pels motius que han portat a l’autor a publicar la seva obra en una editorial que no sigui Anagrama.

“Bé.... Mira.... –balbotejava el pobre Jordi–, el llibre va ser un encàrrec de Taurus. Volien una cosa meva, jo els vaig fer tres propostes i es van decantar per aquesta”. “Que no es repeteixi”, semblava insinuar el somriure d’Herralde. I, de sobte, em vaig veure de nou a La Central, sentint a la meva esquena la veu de l’editor –el Jorge és com el Jeeves de Wodehouse: apareix sense que el sentis apropar-se– mentre sostenia un llibre: “Però, Ramón, ¿què fas fullejant una novetat que no és d’Anagrama?”. ¡I encara hi ha qui es resisteix a creure que aquest home és el més gran que ha donat el gremi editorial espanyol en tots els seus segles de vida!

'Cómo acabar con la contracultura' parla des del grup sevillà Smash –al qual el pobre Oriol Regàs va intentar domesticar sense èxit, fins que se li va acabar la paciència i els va posar en un avió cap a casa– a la bloguera Esty Quesada, àlies 'Soy una pringada', passant per Sisa, Pau Riba, Almodóvar i la Movida madrileña, Nazario, Miguel Gallardo, les revistes 'Star' i 'Disco Exprés’, el Palmar de Troya i el fill ‘hippy’ del psiquiatre franquista Vallejo Nájera (les aventures del qual, pel que ens va explicar el Jordi, donarien per a tot un llibre): “Smash intentava anar cap al futur des del marge i el papa Clemente provava de tornar a l’edat mitjana des d’un altre marge. I tot succeïa al mateix lloc i en la mateixa època”.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Per a Costa, la contracultura consisteix a dir que no als teus pares. Ho va comprovar en primera persona quan, en la seva primera adolescència, s’havia d’encarar amb la seva mare per poder veure 'La edad de oro', el programa de Paloma Chamorro, considerada a casa dels Costa alguna cosa així com l’Anticrist. Costa continua creient en la vigència de la contracultura –d’aquí la seva defensa de 'Soy una pringada’ davant de youtubers d’una banalitat depriment–, tot i que és conscient que el 'mainstream’ està sempre a l’aguait per integrar, devaluar, desvirtuar i, en última instància, trair qualsevol intent sociocultural de plantar cara al sistema. Segons ell, el que va fer el Madrid socialdemòcrata de Tierno Galván amb la Movida, tot i que considera, com un servidor, que d’allà van sortir coses de molt mèrit (penso en el primer Almodóvar o en músics com Santiago Auserón i Fernando Márquez).

Companys de generació, convençuts d’haver arribat tard a la gran festa contracultural espanyola (¡eh, xavals, que tampoc n’hi havia per tant, us ho juro, ja se sap que els decrèpits tendim a embellir els records!), Costa i Amat van mantenir un amè diàleg que va assolir el seu objectiu: convèncer els assistents que havien de llegir 'Cómo acabar con la contracultura', si no ho havien fet ja. La llarga cua que es va formar perquè Jordi Costa firmés exemplars de la seva magna obra va ser la prova que la missió s’havia saldat amb èxit.