Un artista anomenat 'Sinpapeles'

Hi ha anonimats escrupolosos i anonimats més escrupolosos encara. El de 'Sinpapeles' pertany a la segona categoria. Per començar cal anomenar-lo així, 'Sinpapeles', com l’obra que pinta i pinta sense parar pel centre de Barcelona: en estacions de metro, en jardineres, en murs, a pràcticament qualsevol superfície susceptible de traslladar el seu missatge. Perquè és un missatge: caminar pel centre i trobar-se a cada pas aquest 'sinpapeles' escrit amb estilitzada lletra de col·legial és el recordatori d’alguna cosa, d’un fenomen per a alguns, d’un ésser humà amb rostre i mans per a d’altres. "La meva intenció és posar un tema de debat sobre la taula. Recordo a tothom que estem aquí netejant-te la casa, posant el teu menjar a taula, reformant la teva cuina o venent una cervesa per un euro al centre de Barcelona, i que segurament hi ha algú amb papers beneficiant-se de tot això".

Com tots els artistes del carrer la feina del qual desafia les normatives municipals, 'Sinpapeles' està condemnat a l’anonimat. El seu és rigorós: la conversa té lloc per correu electrònic, les pistes sobre la seva biografia són escasses, el seu nom real prefereix no revelar-lo. "El meu nom és 'Sinpapeles', el nom que posa al meu document no importa", escriu. En el fons, la seva actitud està regida per la coherència. Fa més de 10 anys que 'Sinpapeles' està instal·lat a Barcelona i al principi va ser un d’aquests forasters indocumentats per als quals ser anònims és una qüestió de supervivència. "Un sense papers no crida l’atenció, fa el màxim possible per passar desapercebut pel carrer, és gairebé invisible. Són persones que no poden fer gaire més del que la seva situació els permet". Ara ja té els documents, els papers. Al seu discurs no li falta ironia. "M’han ascendit d’immigrant a estranger".

Dos tatuatges d’homenatge

Les pistes sobre la seva biografia són escasses. "Soc d’un país llatinoamericà", diu. "D’un lloc que ja va ser colònia espanyola". "Vaig marxar del meu país perquè els meus pares ho van decidir, va ser una decisió dura, no va ser fàcil prendre-la". "Ningú no és immigrant perquè està bé d’on ve". "Et podria explicar la meva història com a sensepapers, però seria bastant simple". "La veritable història dels sensepapers te la pot explicar una mare amb tres fills que sense estudis aconsegueix emigrar i tirar la seva família endavant". "No soc un vàndal ni un grafiter, soc un artista". "Agafar un esprai i posar un nom tan senzill i amb tanta força a les parets no és vandalisme, és el meu art". "Tinc altres feines com a artista que no revelaré per preservar la meva identitat, però soc un artista". "Aquesta ha estat la manera d’expressar el que sentia".

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Les reaccions que han suscitat els seus grafitis reflecteixen una societat l’actitud de la qual davant el foraster es mou entre el rebuig, el recel, la tolerància i la senzilla normalitat de veure-se-les amb un altre ésser humà. El deure de sinuositat que s’imposa quan surt al carrer –el mateix deure que s’imposa qualsevol immigrant sense papers– li ha servit per esquivar, de moment, la policia; en canvi, explica que una vegada el va perseguir un grup d’homes al crit d’“¡arriba España!”, sembla ser que enfadats amb les implicacions de la seva firma. "Jo estava pintant i vaig sentir que van dir: «¡Mira, és ell!» Vaig acabar la meva firma tan ràpid com vaig poder i me’n vaig anar d’allà corrent. Al veure que no m’enxamparien van començar a cridar: ¡arriba España!". Això d’una banda: el rebuig. De l’altra, diu que rep a través de les xarxes missatges agraïts, o missatges de gent que s’identifica amb el simple fet de veure escrit 'sinpapeles' al carrer. Diu que sap de dues persones que s’han tatuat el seu grafiti al braç ("en cursiva, tal com firmo"), i que li han sortit imitadors que reprodueixen la seva firma pel carrer. "Sense voler –escriu– això ja és un moviment".

O qui sap. Pot ser que res d’això no sigui veritat.