Pendents de l'aterratge de Valls

Abbas Ibn Firnas està considerat el primer paracaigudista de la història. Va viure a Al Àndalus. Va néixer a Ronda, Màlaga, el 810, i va morir a Còrdova el 887. En aquesta segona localitat, el 852 es va tirar des d'una torre amb una gran lona que va atenuar la seva caiguda. Va patir ferides lleus. Precursor de l'aeronàutica, s’han batejat amb al seu nom un cràter de la Lluna, un aeroport a l'Iraq i un pont a Còrdova.

L'últim paracaigudista és Manuel Valls Galfetti, nascut a Barcelona el 1962 de forma relativament accidental: els seus pares, el pintor Xavier Valls, català emigrat a França, i la seva mare, suïssa, residents al país veí, van decidir traslladar-se a la capital catalana perquè el nen nasqués aquí. Ara, Valls sospesa acceptar l'oferta d'Albert Rivera de convertir-se en candidat a l'alcaldia i disputar-se-la el maig del 2019 amb Ada Colau i Alfred Bosch, per citar els que parteixen amb majoria, si bé més o menys exigua i imprecisa, a les travesses sobre unes eleccions municipals que es presenten més renyides que mai.

Aquest últim pronòstic, que podria deixar diversos partits amb pràcticament els mateixos regidors, contribueix que a Ciutadans s'hagi imposat una convicció: si Valls aconsegueix quedar en primer lloc en nombre de regidors, governarà Barcelona. És el que li va passar a Ada Colau quan va aconseguir els seus 11 representants, argumenten veus del partit de Rivera. Tot i això, Colau no només va governar per ser la més votada: la impossibilitat aritmeticoideològica d'una suma entre els seus rivals va evitar un altre escenari. Potser la pròxima vegada hi ha una majoria alternativa al guanyador.

El front antagonista

També el món independentista té el seu paracaigudista. Es diu Jordi Graupera, és tertulià i filòsof, i viu a Nova York des de fa uns quants anys. A diferència de Valls, no ha estat temptat per ser alcaldable per partits ja existents. És ell qui proposa als partits unes primàries obertes, en les quals la galàxia sobiranista esculli els candidats. És una operació complexa, perquè el PDECat i ERC no s'han mostrat eufòrics amb la idea. En el primer cas, Neus Munté i Carles Agustí es disputen la candidatura en un procés de primàries que acaba el 12 de maig. En el segon, Alfred Bosch ja ha estat confirmat com a alcaldable.

Abans de presentar-lo, Graupera va informar del seu projecte a l'expresident Carles Puigdemont, al qual va anar a visitar a Bèlgica, a l'exalcalde Xavier Trias i a Bosch. A Trias i a Bosch els va explicar els seus plans per Skype, des de Nova York. Les primàries que proposa el tertulià i filòsof ja han rebut gairebé 25.000 firmes de suport, però també un silenci total per part d'exconvergents i republicans, que comenten amb la boca petita que Graupera porta massa temps fora de la ciutat i que no ha presentat propostes lligades al dia a dia del món local. No obstant, militants d'aquests partits i algun dirigent remen perquè es jugui per un Junts per Barcelona a les municipals. Un front independentista que com a idea agafaria més força si davant té un Junts per Espanya, per simplificar una suposada disputa electoral marcada pel factor identitari. La possibilitat que Puigdemont defensi aquesta fórmula en algun moment seria combustible per a Graupera.

Valls s'ho pensa

Hi ha qui diu que hi ha un element que no acaba de convèncer Valls: el de ser candidat només de Ciutadans. Segons aquesta versió, l'ex-primer ministre francès preferiria ser l'alcaldable d'una plataforma que agrupi els defensors del constitucionalisme a Catalunya, Ciutadans, el PP i el PSC, amb els quals s'ha sentit tan còmode en diferents actes.

Un membre de Ciutadans dona per fet que si Valls queda primer, el PSC i el PP no podran negar-se a donar-li el seu suport. Un membre que, amb certa maldat, rebla que per a això és necessari que els populars no es quedin a fora del consistori per no assolir un 5% dels vots (el 2015 en van obtenir un 8,7%).

Tots aquests preparatius corren el risc de xocar amb la realitat, almenys la realitat coneguda: fins ara en les municipals el vot sempre ha estat marcat per la lògica de la política local. No del tot, és cert: si no, ¿com hauria pogut entrar Ciutadans al consistori amb cinc regidors la primera vegada que s’hi presentava, el 2016? Però mai fins ara l'estira-i-arronsa polític entre l’independentisme i el constitucionalisme no ha decidit l'alcaldia de Barcelona.

L'esperança de Colau

Això és el que espera Colau –candidata per confirmar oficialment en un procés intern, però oficiosament confirmada-, que el procés no afecti les municipals i que imperi el debat sobre la ciutat . Barcelona en Comú és l'enemic a batre, i perdent un o dos regidors corre el risc de perdre també l'alcaldia. Però també es pot concretar una alternativa encara per explorar, una aliança entre els comuns i ERC, si els números ho permeten i es dona una condició indispensable: que els republicans hagin trencat d'aquí a un any amb el món de l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya en les seves diferents manifestacions actuals.

Notícies relacionades

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

Els comerços del Llobregat Centre perdonen 1,3 milions de deute

Denunciar Valls i Graupera per paracaigudistes té una bona base. Un no ha participat mai en la política barcelonina ni de la catalana ni de l'espanyola, més enllà de la seva aportació al discurs contrari al procés, i l'altre porta anys a l'estranger, malgrat ser un actiu favorable a la secessió des de les xarxes socials i les tertúlies. Però seria just recordar que a l'ajuntament n'han arribat d'altres per la mateixa via des de més a prop. Els paracaigudistes institucionals que els partits van enviar a la vida municipal sense que tinguessin experiència prèvia. No sabien gaires més coses que Graupera o Valls de com funciona la recollida de les escombraries.

Probablement animat per l'èxit del seu primer salt, Abbas Ibn Firnas hi va tornar més de 20 anys després, el 875, quan ja en tenia 65. Aquest cop es va fer elaborar unes ales de fusta recobertes de seda i adornades amb plomes d'ocells. Va volar uns 10 segons. Va sobreviure de nou –no va morir fins 13 anys després–, però aquella vegada es va partir les dues cames.