Javier, el conductor que no vol més suïcidis al metro

Javier García té 48 anys i n’acumula 28 d’experiència com a treballador del metro. Fins al 2013 va ser conductor –se’ls coneix com a motoristes– del suburbà barceloní. Aquell any tant els serveis mèdics de l’empresa com ell mateix van tenir clar que no podia seguir. Qualsevol usuari del servei deu haver viscut la interrupció d’una línia. Ningú ho anuncia per megafonia, però molts saben quin és el motiu: algú s’ha tirat a la via. No són pocs els conductors que han viscut la tragèdia d’un atropellament –se’ diu així, en un terme que comprèn intents de suïcidi i caigudes–, però el cas de García desafia l’estadística: li ha passat vuit vegades. «El més estrany és això meu, que en sumi tants».

García creu que s’ha de parlar del tema. «M’he ofert per fer xerrades, vull conscienciar la gent que suïcidar-se és dolent i que es pot causar un perjudici a terceres persones. Els pots fotre la vida enlaire. Jo podria estar en un manicomi. Sempre es parla de qui es tira al metro, però mai de qui porta el tren».

L’experiència va fer que l’home, amb dona i una filla, estigués 11 mesos de baixa i canviés de feina dins la mateixa companyia: «Ara estic a prevenció de riscos. M’encarrego dels controls d’alcoholèmia i drogues». Va entrar al metro el 1990. Allà hi han treballat també el seu oncle, la seva germana i el seu pare, de qui parla amb devoció–, mort als 50 anys a causa de l’atropellament d’un repartidor borratxo.

El primer cas

«¿El meu primer suïcidi? Feia només uns mesos que era a l’empresa. Va ser una noia de 16 anys». L’adolescent corria per l’andana i va cridar l’atenció de García, que llavors era cap de tren, i del conductor. De sobte, es va desviar cap al comboi, es va posar les mans al darrere i s’hi va tirar de cap. Va deixar una carta al seu pare en què lamentava ser tan mala estudiant. «Veure una persona llançar-se és tremend».

«Abans de passar a prevenció de riscos he sigut cap de tren, expenedor, cap d’estació de segona, cap d’estació de segona habilitat com a cap de primera. Vaig ascendir a motorista i després vaig passar a ser motorista instructor i agent d’atenció al client». El seu pare era inspector en cap de metro. Li agrada pensar que amb la seva responsabilitat actual pot evitar que l’alcohol causi desgràcies com la que va acabar amb la seva vida.

Un 80% de supervivients

En realitat, García ha viscut 11 casos, si bé alguns no eren intents de suïcidi, sinó gent que baixa a la via a buscar una cosa o que hi cau per accident. En tres va arribar a aturar el tren abans que es consumés la tragèdia. «Un d’ells, a Plaça de Sants, em cridava: ‘No paris, fill de puta, mata’m’».

No hi ha xifres clares, perquè el criteri oficial del metro, com el dels mitjans de comunicació des de fa dècades, és no parlar del tema, però treballadors de l’empresa que prefereixen preservar la  identitat calculen que un 80% de les persones que es llancen sobreviuen. Algunes, amb ferides molt greus. De les vuit persones que es van tirar davant la mirada de García, tres van morir i la resta va sobreviure.

«Els que es llancen al principi no tenen escapatòria. Entrem a l’estació a 45 per hora. Encara que apliquis tots els frens, l’elèctric, el pneumàtic, arrossegues un vagó o dos a dins. Claves les rodes però patina, amb el tonatge que porta», relata.

García recorda les estacions on va tenir els vuit incidents, amb alguna llacuna: «La primera va ser a Hospital Clínic. Besòs Mar. Fontana o Lesseps. Torrassa. Fabra i Puig. Els dos últims, un a Poblenou i l’altre a Barceloneta». Amant dels tatuatges, porta resumit en un braç el seu singular bagatge: «La meva història és la ciutat de Barcelona, la mort reflectida a la meva feina. Hi he posat el cementiri amb una bola de billar amb un vuit. I el meu tren, que era el número 13. De vuit suïcidis, tres els vaig tenir amb el 13. Els dos últims van ser a la L4 amb el 13».

I l’últim va ser el cop de gràcia: «Puc dir que soc la primera persona en la història del metro que se’n va de baixa per un suïcidi i el dia que s’incorpora se’n troba un altre. Això em va deixar tocat». Va ser el desembre del 2013.

Com si hagués passat una setmana

«Quan tens un suïcidi i t’incorpores després de la baixa, aquella setmana és molt fotuda –explica García–. Penses que tothom saltarà. Tornes amb una por atroç. Si jo hagués passat aquella setmana, aquells primers dies, com sempre em va passar en els altres casos, avui estaria portant trens, ho tinc més que assumit. Ho hauria superat».

No va ser així: «Vaig tornar i el primer dia, a la cinquena estació, se’n va tirar un altre. I a sobre anava molt a poc a poc, per por, i ho vaig veure tot. Va saltar, es va posar de genolls i va recolzar el cap a la via. Mirant-me tota l’estona. I jo frenant amb tot, amb  les dents, i li vaig passar per sobre. Era un home gran. Molt fred. Mirant-me tota l’estona. Jo venia molt tocat i em va tocar més». Va passar un període complicat. «Ara estic molt fort, però he estat molt malament. Vaig tenir una depressió del 2013 al 2015, vaig arribar a pesar 148 quilos –avui en pesa 87– i segueixo en tractament psicològic i psiquiàtric». No oculta que va arribar a pensar a suïcidar-se.

Les portes automàtiques

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Treballadors del metro diuen que fins i tot en els casos en què hi ha portes a l’andana, cosa que ja succeeix a les línies automàtiques de metro, la L-9 i la L-10, és possible que algú s’hi coli (ho fan els grafiters). Un altre recalca que en aquelles línies no hi ha hagut cap suïcidi. García està convençut que amb el temps s’instal·laran a tota la xarxa. A la parada de Can Cuiàs, a Montcada, s’assaja una sistema amb persiana encara més restrictiu que les portes.

Altres treballadors repassen dades sobre la tragèdia del suburbà de la qual no es parla oficialment. No hi ha xifres, cada any és diferent, però sostenen que és a la primavera i per Nadal quan hi ha més casos. També es tira més gent a les parades pròximes a hospitals. Alguns són partidaris de no explicar res per evitar l’efecte crida. La barrera física es veu com la solució definitiva. Un experimentat jubilat del metro no ho dubte: «Un dia serà impossible llançar-se al metro».