REIVINDICATIU DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

Marea feminista a Barcelona: "El masclisme fa pudor"

Més de 200.000 persones es manifesten pel centre de la ciutat en defensa d'una societat més igualitària i contra el patriarcat

"Que les nenes ja no hagin de passar por al tornar a casa de nit o aguantar comentaris sexistes a la feina", diu una manifestant

jcarbo42446809 dia dona180308205850

jcarbo42446809 dia dona180308205850 / ALBERT BERTRAN

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«La cosa està molt malament». Paula, Rosa, Pilar i Paqui, amigues i residents a Cerdanyola, coincideixen que els joves «ho tenen molt complicat». I que les dones «ho tenen pitjor». Als 70 anys, expliquen que han vingut per dir «prou» a una manera de pensar «que ja fa pudor de mort». Perquè a elles els va tocar viure la dictadura, un temps en què el feminisme era cosa de l’estranger, bàsicament perquè l’únic isme autoritzat aquí era el franquisme. «Tu paraves taula i feies els llits. I els teus germans homes no fotien brot». Aquestes quatre senyores, i 200.000 persones més, sobretot dones, van ocupar ahir el passeig de Gràcia de Barcelona en una marea lila sense precedents en la història recent. 

La manifestació, vista des de Diagonal amb passeig de Gràcia / FERRAN NADEU

Tampoc fa falta anar-se’n als anys 50 o 60 per parlar de desigualtat o drets. L’Andrea, una nena d’11 anys que anava de la mà de la seva mare, feia referència a les lletres d’algunes cançons «en què l’home li diu a la dona el que ha de fer». «I això està malament perquè podem decidir per nosaltres mateixes». O als videoclips «en què les noies van gairebé despullades i ells sempre van vestits». Per no parlar de la seva escola pública, on gairebé tot són professores però qui mana, el director, «és un senyor». La Marta, la mare, l’escoltava amb atenció, sense interrompre el seu discurs. Va afegir que la preocupava «la precarització de la vida en general», i sobre la manifestació, creia que hi pot haver «un abans i un després perquè l’exhibició de força i reivindicació està sent molt poderosa».

Hàbits adquirits

 A l’altura dels Jardinets de Gràcia es concentraven un grup de 10 estibadores que lluïen el peto groc amb què acostumen a fer la seva feina al port de Barcelona. En criden una, la delegada sindical, que va explicar que a l’empresa hi ha 1.044 empleats i que només 42 són dones. ¿I què tal? Diuen que bé, que el desembarcament femení en aquesta professió, fa uns 20 anys, va ser molt còmode. «Ens van rebre molt bé, ens sentim molt protegides». Això no significa que visquin «al marge del que passa al món». Per això són aquí. ¿Té solució? Coincideixen que es tracta de «petites coses, d’hàbits adquirits, de gestos, d’actituds paternalistes o condescendents».

La capçalera de la protesta, a passeig de Gràcia / FERRAN NADEU

Soledad, Casilda i Tere sostenien una pancarta en defensa dels pensionistes. Són al passeig de Gràcia perquè volen que qualsevol nena petita «pugui ser igual que un nen». «És un fet evident, però si les coses no canvien, les adolescents seguiran tornant a casa de nit amb por i quan creixin hauran d’aguantar comentaris ofensius a l’oficina o tocaments de tota mena». «Un món sense tot això, nosaltres ja no el veurem», va deixar anar la Paqui, del grup de Cerdanyola, després de fer una llista més o menys de les mateixes misèries. Curiosa i lògica qüestió, la generacional: com més veterana és la dona entrevistada, més gran és la reserva d’aconseguir algun dia l’objectiu d’un món més igual, i com més jove, més esperança i il·lusió per protagonitzar la «revolució feminista».

Una miqueta d'homes 

Encara que van ser franca minoria, i a alguns se’ls va veure una mica incòmodes, els homes també es van fer presents pel centre de la capital catalana. Al no patir-lo en primera persona, abordaven el masclisme des d’un punt de vista més sociològic. L’Esteve defensava que el feminisme «és una altra possibilitat d’organitzar-se col·lectivament». És a dir, donar un toc femení a la vida per aconseguir «més cohesió i una millor relació entre els éssers humans». L’Andreu li diria a un nen o a una nena de 10 anys que no marqui les seves relacions en funció del gènere que té al davant, encara que és conscient que l’educació i les rutines dificulten aquesta visió neutra de les persones. La formació apareix en diversos relats. «¿Però com demanem als pares que eduquin els seus fills en la igualtat de sexes si arriben a casa quan els nens ja gairebé són al llit?». La frase és d’una de les estibadores. «El paper de les escoles també és fonamental», afegeix una altra. «I el dels mitjans de comunicació», diu l’Esteve, en un altre cercle.

.

Pluja de pancartes i lemes, en la protesta / FERRAN NADEU

Per als que han viscut manifestacions de tot volum i motiu, aquesta va ser de llarg una de les que més pancartes manufacturades va exhibir. Poques protestes hauran mostrat tants lemes diferents que venen a significar el mateix. Aquests en són alguns:

El meu cos no vol la teva opinió;

Us fa por el feminisme perquè penseu que us farem el mateix que vosaltres a nosaltres;

No es tracta d’odiar els homes sinó d’estimar les dones;

Ser dona és un orgull;

Som el crit de les que ja no tenen veu;

No vaig sortir de la teva costella, tu vas sortir del meu cony;

Perquè vull, perquè puc, perquè no tinc por;

Seré la dona que em doni la gana;

Mugró que no ven al mercat, censura el patriarcat;

Si vull la lluna me l’abaixo jo soleta;

De camí cap a casa vull ser lliure, no valenta; 

Sexe dèbil, els collons...

Notícies relacionades

LI el de les companyes periodistes, que aquest dijous també han parat en massa: "Avui el titular és el nostre". Sens dubte.

I el de les companyes periodistes, que en la jornada d’ahir també es van aturar en massa: Avui el titular és nostre. Sens dubte.