Mercat i superilla: Sant Antoni davant la tempesta immobiliària perfecta

És el compte enrere de l’any a Barcelona. Falten tres mesos perquè obri les seves portes, després de 10 anys d’obres, el mercat de Sant Antoni, una de les illes arquitectònicament més imponents de l’Eixample. Quan van començar les obres, Sant Antoni no era un barri de moda. Ara ho és. Tampoc estava previst que s’hi creés una superilla de trànsit reduït. Hi serà al mateix temps que s’inauguri el nou mercat, a l’abril, segons el calendari de l’ajuntament. Sona de meravella, però aquesta coincidència de factors ha desencadenat, com se sap ja des de fa mesos, una ciclogènesi immobiliària colossal. Pugen els lloguers, canvia doncs el veïnat. Les xifres no són precises, perquè ningú censa estadísticament els anomenats desnonaments invisibles (un terme per memoritzar), però n’hi ha prou amb uns dies d’immersió al barri per prendre-li el pols. Accelerat.

    

La plataforma Fem Sant Antoni s’ha convertit en l’últim any i mig en la primera porta a la qual truquen molts afectats per la gentrificació, anglicisme desconegut fa un lustre i tristament habitual des d’aleshores. És la substitució forçada d’un veïnat per un altre de poder adquistiu més alt. Els primers no se’n van per gust. Se’n van perquè els seus ingressos ja no arriben per pagar els nous lloguers. Segons Fem Sant Antoni, avui dia hi ha conflicte, en diferent grau, a les finques dels números 19, 56, 59 i 107 del carrer del Comte Borrell, al 117 de Tamarit, al 179 de Sepúlveda, al 37 de Manso, al 9 d’Urgell, al 2 d’Entença, a l’1 i 3 de Parlament…

    

Segur que n’hi ha més, però aquests són els més recents, tots diferents. Hi ha casos en aquesta inquietant fase inicial en què, a través de tercers, els afectats descobreixen que la finca ha canviat de propietari, comunament un fons d’inversió estranger. Canvia el propietari i, amb això, el tracte. Deixen de reparar-se els desperfectes a la finca. Les comunicacions passen a ser poques, fredes i, el pitjor, per burofax, amb el qual s’informa que un cop extingit el contracte d’arrendament no es renovarà.

UN EXEMPLE

Per il·lustrar aquest wild west (salvatge oest) de Sant Antoni serveix aquest correu d’auxili rebut a Fem Sant Antoni. «Fa vuit anys que visc al barri, cinc al mateix pis. El nostre contracte venç el 8 de març i el propietari no vol renovar-nos-el. Demana un 50% més i prefereix estrangers. Hem comprat un pis en un altre barri (aquí era impossible) que havien d’entregar-nos al gener, però s’endarrereix tres mesos. El propietari no vol allargar-nos el contracte un mes. Tenim dues filles petites i mai ens hem endarrerit en un pagament». Sant Antoni va ser temps enrere un barri, amb el que comporta de veritat aquesta definició, un lloc en què la gent es coneixia i, si era necessari, feia pinya. Ara no. Wild, wild west.

  

La cúpula del panòptic / harry schuler

 

El del paràgraf anterior és un desnonament invisible. És a dir, no hi anirà una comitiva judicial amb una patrulla dels Mossos. Tampoc la PAH a evitar-lo. Les víctimes dels desnonaments invisibles solen ser famílies amb feina i sou, però insuficient en el nou context del barri. ¿Quin? Vegem unes inquietants ­xifres.

    

El 9 de gener hi havia als portals immobiliaris més freqüents 179 pisos de lloguer a Sant Antoni. Primera dada, per sota del salari mínim, 735 euros, n’havia només dos, un 1,1% dels anuncis.

    

Segona dada. Si es pren com a referència el salari més habitual segons l’Institut Nacional d’Estadística, és a dir, 1.178 euros, només estaven per sota d’aquesta xifra el 35,2% de les vivendes ofertes. No s’ha d’oblidar, és clar, que les despeses familiars són més que les de la vivenda. Hi ha els serveis bàsics (llum, aigua, gas, internet), l’alimentació, les despeses escolars si hi ha fills, roba...

    

Tercera dada. Més de la meitat dels pisos que s’oferien de lloguer el 9 de gener estaven per sobre dels 1.500 euros, i 19, un 10,6% del total, per sobre dels 2.000.

    

Es podrà afegir que aquest no és un gran problema exclusiu de Sant Antoni. Passa el mateix a Gràcia, el Gòtic, el Poblenou o el Poble-sec, però a Sant Antoni, recordem-ho, hi ha el factor de la ciclogènesi immobiliària, la imminent estrena de la superilla i la reinauguració del mercat, com si fos una catedral laica de l’Esquerra de l’Eixample. És un rejoveniment general en tota regla. Pel que sigui, és un factor que fa cotitzar a l’alça les vivendes. A Tecnocasa s’anuncia aquesta setmana un pis de 90 metres quadrats, «amb vistes al mercat de Sant Antoni», un cinquè pis amb ascensor, per 425.000 euros.

    

És un preu elevat, perquè no està en consonància amb els salaris mitjans de la ciutat i, també, perquè una cosa és que Sant Antoni estigui de moda i una altra que sigui un barri còmode per viure-hi. És cèntric, sí. Ben comunicat, també. Però és, sobretot, un gastrobarri. Hi han florit desenes i desenes d’establiments de restauració. Només a Parlament, un carrer curt, de només tres travessies, els veïns, almenys els que n’estan farts, van censar 37 locals per menjar, això en una via urbana en què només hi ha 58 finques. Potser és un rècord a la ciutat.

‘SANT ADRIÀ’

Parlament va ser el lloc en què va començar tot, el punt central de l’espiral que no ha cessat. Li van anar al darrere altres carrers. Segons la plataforma Fem Sant Antoni, al voltant del mercat, en un radi imprecís, hi ha més de 100 locals de restauració. L’ajuntament va imposar una suspensió de llicències fa un any i presentarà ben aviat un pla d’usos perquè la inauguració del mercat i de la superilla no sigui el tret de gràcia que acabi d’enfonsar la vida del barri, però la sensació entre els afectats és que la mesura arriba tard. Els plans d’usos solen arribar tard en aquesta ciutat. Preguntin a la Sagrada Família. La qüestió és que, així, els veïns estan fins i tot irritables. ¿Un exemple? Estan molestos amb els germans Albert i Ferran Adrià, no perquè siguin propietaris de cinc locals a la zona, sinó perquè fins i tot juguen comercialment amb l’expressió barri de Sant Adrià. La gota que fa vessar el got.

DESNONAMENTS DESCONEGUTS

La xifra de desnonaments invisibles és incerta. Elevada, segur, però desconeguda. De tant en tant hi ha qui a través de les xarxes socials dona a conèixer les raons del seu adeu. Aquest tipus de notícies solen tenir una notable repercussió. Però n’hi ha prou de sortir al carrer per, com un Poirot, buscar pistes i evidències. A la intersecció dels carrers de Floridablanca i Calàbria han arribat a competir, amb botiga a peu de carrer, fins a quatre agències immobiliàries, una d’elles especialitzada en inversors russos. A vegades s’oblida que una de les mesures estrella del Govern del PP per revertir la crisi immobiliària va ser oferir la nacionalitat espanyola a aquells estrangers que compressin pisos cars a Espanya. L’impacte d’aquella decisió a penes s’ha analitzat.

Notícies relacionades

La Rosa, la cara b de l'esplendor de Sant Antoni

Aparcaments i mobilitat

    

Però les agències immobiliàries amb establiment comercial són només la punta de l’iceberg. Venda al detall, pesca amb canya, que no explica del tot la transformació del barri. Per això no s’ha d’oblidar mai, recorda Vladi, un dels membres més actius de Fem Sant Antoni, que aquest és un territori socimi, sigles de societats d’inversió insuficientment recordades tot i que incideixen molt en la vida de Barcelona. Són un invent també del Govern del PP, refugis dissenyats per a inversors, que ofereixen una fiscalitat baixa a canvi que es destini els diners a adquirir vivendes, reformar-les i posar-les al mercat del lloguer, al preu que sigui. El que li faltava a la ciclogènesi immobiliària de Sant Antoni, vaja.