El Puig i Cadafalch que ocultava el seu estudi de Provença, 231

la restauració de la Casa de les Punxes i la seva obertura al públic va tornar a posar fa un any Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867-Barcelona, 1956) en un lloc destacat de la ruta turística i arquitectònica del modernisme català. L’erecció de les quatre columnes de Montjuïc enderrocades per la dictadura de Primo de Rivera va ressituar el segon president de la Mancomunitat en l’imaginari del naciona­lisme català. La instal·lació del Cai­xaforum a la fàbrica Casarramona va fer d’ella l’edifici més visitat de l’arquitecte. Els municipis del Maresme on va deixar obra han recordat que el modernisme no s’acaba a l’Eixample… Puig i Cadafalch sempre ha estat allà (bé, almenys des que les urpes del constructor Núñez sobre la Casa Trinxet va mobilitzar els defensors del patrimoni) però per Mireia Freixa i Eduard-Riu Barrera, els comissaris de l’exposició central de l’Any Puig i Cadafalch que li dedica el Museu d’Història de Catalunya, era necessària una visió de síntesi.

    

Projecte per a les esglésies de Terrassa / ANC / mhc

El seu plantejament ha sigut enllaçar cronològicament les seves facetes d’arquitecte de joies del modernisme com les cases Macaya, Amatller, Baró de Quadras, Can Serra o de les Punxes (emblemàtica, però molt acotada, de 1898 a 1906), d’urbanista que va deixar la seva empremta a Montjuïc, la Via Laietana o la plaça de Catalunya (encara que el projecte en temps de Primo de Rivera va passar a altres mans, «el 70% del que veiem avui és d’ell», recorda Mireia Freixa), de promotor de La Veu de Catalunya, president de la Mancomunitat que va impulsar empreses culturals com l’IEC o les excavacions d’Empúries i Tarragona i el rescat de les pintures del Pirineu, d’historiador de l’art romànic, d’exiliat en tres ocasions (de Primo de Rivera, de la revolució de 1936 i del franquisme)... S’ha de recordar que era molt més que un arquitecte i, fins i tot en aquesta disciplina, molt més que un arquitecte del modernisme. «També s’ha de trencar el tòpic que era un neomedievalista que recuperava el gòtic nacional; és absolutament eclèctic i utilitza elements alemanys, reprodueix la galeria del palau ducal de Venècia…», recorda Riu-Barrera.

    

Projecte de la Casa Amatller.

Però Puig i Cadafach. Arquitecte de Catalunya (del 15 de desembre al 15 d’abril) gira sobretot al voltant del material rescatat de l’arxiu, la seva casa estudi de Provença, 231. Exposat, tot s’ha de dir, amb algunes restriccions de mitjans pròpies del moment actual i un disseny gràfic millorable. Allà es van desenvolupar les sessions clandestines de l’Institut d’Estudis Catalans en la postguerra i allà va quedar el seu arxiu fins que va ser adquirit per l’Arxiu Nacional de Catalunya el 2006, amb la sorpresa que el seu arxiu polític, incloent-hi agendes, havia quedat ocult. En el seu espai central, l’exposició reconstrueix amb el mobiliari original el seu despatx i estudi.

MÉS ENLLÀ DEL MODERNISME

El Puig i Cadafalch arquitecte dels anys 10, 20 i 30 passa a ser irreconeixible com a arquitecte modernista: del noucentisme a la Sezession vienesa o diverses facetes del classicisme. I aquí entra un dels grans valors de l’exposició, el de mostrar el que Mireia Freixa no deixa de qualificar com «sorpreses» sorgides del seu arxiu. Un projecte museogràfic del Museu d’Arqueologia de Catalunya («no sabíem que l’hagués fet», diu Riu-Barrera»), esbossos per al logotip de l’IEC, el projecte d’un gran temple d’arquitectura d’acer i llum que presidiria la vista del Riu de la Plata a Buenos Aires, un projecte que no va triomfar en el concurs per al tribunal internacional de Justícia de la Haia, versions alternatives dels seus edificis més coneguts («oferia tres o quatre versions al client, no tenia manies», apunta Riu-Barrera)...

Notícies relacionades

Abans de Twitter ja hi havia trols: "Señor Puig y Catalamierda..."

Mataró mostra al Puig i Cadafalch més polifacètic en el 150 aniversari del seu naixement

    

Hi ha molt més del Puig i Cadafalch menys conegut, l’inicial (no molts saben que l’Starbucks del carrer Ferran era la joieria del seu sogre, i que encara es conserven els terres i sostres que va dissenyar) i el tardà, en què «adopta referents més barrocs que medievals i abraça certa modernitat, la de l’escola de Chicago». És més coneguda la casa Guarro, a la part baixa de la Via Laietana, o la immensa Pich i Pon, a la plaça de Catalunya. Però ¿qui reconeix, a l’edifici de Ferran/Rambles, el del Kentuky Fried Chicken, els grans magatzems Miele que va dissenyar Puig i Cadafalch? O la Casa Casarramona, o la casa Rosa Alemany a República Argentina. Encara que per a sorpreses de l’arxiu, una versió més barroca que neomedieval de la Casa de les Punxes, i sense punxes (bé, només una), l’esbós d’un cine d’aire francament modern o el disseny d’una piscina per a un client dels EUA amb elements presos de Persèpolis i que no desentonaria en una superproducció de Cecil B. DeMille.