Sara, Aurora, dues cadires i el carrer

Una cadira és un seient amb respatller. Però també és l’antítesi de les presses, de l’angoixa pròpia d’una ciutat que viu enganxada al rellotge. Com Barcelona. Per això, treure aquest estri, sigui de fusta, metall, vímet o plàstic, al carrer, és una manera de cridar-li «aquí et quedes» a la frenètica rutina que circula davant els teus ulls. Als pobles de butxaca encara són molts els que eviten l’enganxós sofà i ocupen un tros de vorera. A mitja tarda, quan el vent bufa. I si el veí fa el mateix, doncs es queden allà xerrant una bona ­estona.

NI POLÍTICA NI FUTBOL

A la capital catalana, que és de fet una suma de petits poblets, encara queden habitants que s’asseuen davant del seu portal. Als cascos antics de Sants, Sant Andreu, Gràcia i Horta i, sobretot, al barri de la Barceloneta. A l’Eixample hi ha dues dones que planten cara a la modernitat, al turisme, al furor urbà. Són la Sara i l’Aurora, dues senyores encantadores. I parladores.

DANNY CAMINAL

En primer lloc deixo clar que la tasca d’investigació d’aquest Barcelonejant ha sigut més aviat escassa, ja que aquestes dues dames s’asseuen gairebé diàriament a cinc metres de la porta d’EL PERIÓDICO. Però no per això deixen de tenir una bona història. L’Aurora i el seu marit, el Mario, regenten el restaurant , + B (‘coma més bé’, aliatge catanyol de coma más bien), que obre de dilluns a divendres fins a les cinc de la tarda. Quan l’últim comensal surt per la porta del local, el Mario acaba de recollir les coses i se’n va.

    

L’Aurora s’agafa una Coca-Cola i la Sara, portera de la finca, una ampolla d’aigua. Deixen la persiana a mig abaixar i treuen un parell de cadires al carrer. Hi ha dos assumptes que no toquen mai per total i absoluta falta d’interès: la política i el futbol. Tampoc, això diuen, solen ficar-se gaire en la vida de parella de cadascuna. El podi de temes el tenen bastant clar: «els fills, els gendres i els nets». Tot elogis per als primers i els últims. Per als del mig, bastant repartit, com la Grossa.

    

Sara Puente va néixer a Tetuan i va venir a Barcelona l’any 1981. Té dues filles i tres netes. Aurora Álvarez és galaicocatalana, com Pepe Rubianes. Va arribar a la ciutat sent un nadó i té una filla i dos nets. Fa goig sentir-les parlar per la seva capacitat marejadora d’anar saltant d’una matèria a una altra. No tenen ni Twitter, ni Facebook, ni Instragram. Però sí un bec d’or i tota la tarda al davant. 

LA BONA FRESCA

Si no tenen un cangur pel mig, poden quedar-se assegudes fins després de les 11 de la nit. «Ella s’agafa un taxi –explica la Sara– i jo l’acomiado així, amb la maneta». Fins l’endemà. Inclosos els caps de setmana, perquè encara que el restaurant no obri, elles queden per esmorzar i després se’n van als Encants a tafanejar. Només se separen durant les vacances i les festes de Nadal. Però es truquen cada dia, no fos cas que es deixessin de dir alguna cosa. 

    

Podrien quedar-se soles a l’interior del local sense que ningú les molestés, però adoren el contacte amb el carrer, que la gent les saludi, que puguin vigilar la porteria. «Ah, i la fresca», apunta l’Aurora. La Sara explica que a Tetuan és molt habitual que la gent surti amb les cadires al carrer. «Els homes juguen a cartes i al dòmino mentre que les dones parlen i els fills juguen». Això aquí és complicat. Aquesta no és ciutat per a nens. També als pobles de Galícia, aporta l’Aurora, es fa molta vida a les voreres.

PETITA COMUNITAT

La seva presència diària davant el restaurant ha creat una petita comunitat al barri. Recullen paquets per als veïns que no són al seu pis, donen un cop de mà alsque ho necessiten en el radi que abasten els seus ulls, acullen qualsevol que vulgui quedar-se a xerrar una estona i controlen que no hi hagi amics del que és aliè a la zona. «Som com dos espantaocells», fa broma l’Aurora. Els encanta veure la gent passar, que les reconeguin. A l’Aurora també li agrada fumar. I a la Sara, encreuar les cames. 

Notícies relacionades

El pla de les Tres Xemeneies deixa fora la descontaminació de l’entorn

El Taller Masriera reviurà net d’afegits com a biblioteca i teatre

    

Mai han tingut la sensació d’estar perdent el temps. Sí que són conscients que no és una cosa habitual, «perquè cada vegada hi ha més turisme i tot passa molt de pressa». Però elles seguiran disfrutant les tardes amb la seva cadira al carrer, faci fred o calor. Compartint «confidències que mai surten d’aquí». «Menys quan parlem a crits i llavors ho sap tot el barri». Es parteixen de riure. I així cada dia.