El temps esculpit a navalla

Abans d’abans, els homes anaven molt ben pentinats i feien olor d’una barreja de fusta, herbes del camp i mentol. Potingues perfumades que es deien Floïd, Varón Dandy, Aqua Velva o César Imperator. Efluvis d’una altra època, massatges per després de l’afaitat ambles ampolles dels quals inicia la jornada laboral Benito Utande Utande (Torrecilla del Ducado, Guadalajara, 1935). «Els meus pares eren cosins, però jo sempre dic en broma que, com que érem tan pobres, amb un sol cognom en teníem prou», riu.

Al març fa els 82 anys, segueix en actiu i no té cap intenció de jubilar-se. Sol arribar a dos quarts de set del matí al seu negoci, la perruqueria Unión, i el primer que fa és afaitar-se a navalla i, a continuació, descavalca totes les locions dels prestatges, les abrillanta, repassa els prestatges i torna a posar els envasos al seu lloc. Només quan la barberia està com un jaspi i la corbata ajustada al coll, obre la persiana a un nou dia al Poble-sec.

El local continua igual que quan  el va inaugurar fa mig segle al número 23 del carrer de Vallhonrat, que llavors, diu, semblava Pelai per l’activitat comercial. Idèntics els miralls, les butaques de cuir, el rentacaps i l’aparador de vidre esmerilat amb les lletres que diuen: «Esculpit a navalla». Ja hi ha pocs establiments a Barcelona que facin aquesta artesania de desfilar el cabell jugant amb els volums i el traç de la fulla.

El visitant no sabria què quedar-se, si l’atmosfera intacta del local o bé el somriure i la conversa absolutament impagables.

– Jo vaig fer la mili a l’Acadèmia General Militar de Saragossa.

–¿Ah, sí?

– Sí, i hi vaig coincidir amb el Rei, que era cadet. Però no amb el d’ara, ¿eh?. Va ser amb el pare.

–¡No em digui que va pelar el Rei!

– No. Al Rei el pelava el 'jefe' a la seva habitació. Ell tenia una habitació a part.

Penso, però callo, en el Rei emèrit, en Bárbara Rey i en els pretesos silencis comprats amb el fons de rèptils; d’aquells polvos, les conseqüències que s’han anat sobreposant.

La qüestió és que l’amic Utande no va agafar un cetme en la seva vida, sinó només les estisores i amb el pols encara d’un franctirador. ¿Algun tall amb la navalla de barber? Només dos en tota una vida i per culpa dels clients, per moure’s o roncar, però res que no cauteritzés al cap d’un segon el sulfat d’alúmina, una pedra amb forma de supositori. L’hemostàtic dels barbers.

–¿Vols que t’ensenyi les fotos de la casa que tinc al poble?

–¡És clar!

–Que bonica… ¿Està abandonada Torrecilla?

–No. No és un poble abandonat, sinó desocupat –corregeix Benito amb molt d’encert.

Penso, però callo, en el llibre de Sergio del Molino La España vacía, en la diàspora que va dessagnar la geografia rural.

Fa una bona estona que xerrem i no ha entrat ni una ànima a la barberia. Tot i que manté uns preus molt ajustats, el mestre ha vist reduïda la clientela el 50% els últims anys. Ai, la competència de les perruqueries xineses i pakis… «Ja només venen els antics», diu. ¿I els hipsters, aquells nois amb la barba d’aiatol·là? ¿No venen? I així, per causalitat, aflora l’anècdota d’un modern que ha penjat a Instagram un vídeo de Benito tallant els cabells amb foc. ¿Què?, ¿amb foc? Sí, sí, amb la flama d’una espelmeta semblant a les d’aniversari.

Amb catana i bufador

Un perruquer madrileny anomenat Francisco Olmedo presumeix de tallar els cabells amb catana i bufador, però resulta que aquesta suposada modernitat, la del foc almenys, és més vella que la tos. «Ja ho fèiem en altres temps, abans que arribessin els melenuts», diu Benito. Sembla que la tècnica del socarrat regenera els cabells i segella les puntes.

I aleshores, la providència vol que entri per la porta un client dels antics, el Toni, un professor que viu fora de la ciutat però que encara va a la perruqueria Unión. Va començar als 8 anys i ja en té  58. El Toni es presta amablement a l’experiment, no sols perquè té una bona cabellera, sinó també perquè el mestre inspira molta confiança.

Notícies relacionades

La FNAC d’El Triangle s’acomiada avui amb grans rebaixes

Un terç d’escoles bressol públiques amb la climatització avariada

La veritat, el tall al foc tindria la seva cosa si no fos perquè deixa en l’aire la mateixa olor que una pota de pollastre socarrimada i preparada per al caldo. Deu ser per això que el Toni rumia: «Quan la dona em pregunti d’on vinc, ¿què li dic?».

Aquí fa pudor de cremat.