Invisibles en cadira de rodes

María Luisa Garrido fa broma dient que ha arribat «a fer senyals de fum» per demanar un croissant en una cafeteria del passeig de la Zona Franca. Fa més de 10 anys que, a causa d’una paràlisi cerebral, necessita una cadira de rodes elèctrica per desplaçar-se. Si la barra és alta, pensada per estar-hi dret, i el local és ple, els cambrers no la veuen. Es torna invisible.

La seva psicomotricitat està afectada, però no vol dependre de ningú. Per això, ahir va acompanyar estudiants d’Arquitectura pel barri de la Marina, del districte de Sants-Montjuïc, que van sentir en la seva pròpia pell com costa pujar l’esglaó o la rampa elevada d’un comerç; i també com és de difícil caminar amb els ulls embenats i no ensopegar quan una rajola sobresurt de terra.

«Pujo sola als autobusos, encara que si la rampa és molt pronunciada puc caure enrere. Aixeco i moc el braç perquè els empleats del bar vegin els diners amb el tiquet a l’hora de pagar. No vull que a les botigues m’hagin de despatxar a la vorera del carrer perquè un esglaó impedeix que pugui entrar amb la cadira motoritzada, que és més voluminosa que una de manual. Tampoc vull que m’ajudin a agafar una bossa de patates en una prestatgeria elevada d’un supermercat», enumera Garrido mentre acompanya el grup de 20 universitaris de tercer curs de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Uns l’escolten atents, asseguts també en cadires de rodes. Altres ho fan caminant amb crosses o amb un bastó blanc i els ulls tapats.

Ajustos arquitectònics

    «Les barreres urbanes provoquen que un discapacitat s’enfronti a uns límits que si l’entorn fos l’adequat no existirien. Realitzar ajustos arquitectònics per solucionar els problemes d’accessibilitat aconsegueix que una disminució física no sigui un escull en l’espai comú», argumenta Sandra Bestraten, professora de l’assignatura Vivenda i Cooperació que imparteix a l’ETSAB. Una de les seves alumnes, Griselda Valverde, valora que a les seves classes aprèn que «totes les persones són iguals» encara que es desplacin de diferents maneres. «Els arquitectes hem de ser sensibles», assenyala l’estudiant, que després haurà d’aportar una proposta tècnica.«És un projecte real. A partir de l’anàlisi que vam fer l’any passat a Creu Coberta, l’ajuntament va decidir subvencionar el 75% de les obres necessàries per trencar les barreres arquitectòniques per accedir als comerços», diu la professora.

Notícies relacionades

L’AMB licitarà per 800 milions la concessió d’aigua a vuit ciutats

El Tast a la Rambla avança al maig el seu festival gastronòmic

El recorregut pel barri de la Marina, un dels més castigats de Barcelona per l’atur, té especial interès per la reivindicació veïnal. «A la Zona Franca hi ha moltes entitats que ajuden els discapacitats», explica Bestraten en al·lusió a entitats com l’Associació Esclat, que promou la inclusió ciutadana de persones que pateixen paràlisi cerebral.

Falta instal·lar-hi rampes i remuntadors que facilitin el camí a qui no pot caminar. «I millorar les voreres i les vorades, que estan molt deteriorades», insisteix Rita Granada, que viu amb el seu marit al barri, en una planta baixa adaptada. «Anem en cadira de rodes a causa de la pòlio. El més difícil és que necessitem ajuda per a moltes coses importants, com anar al metge», lamenta.