Homenatge als pares de la mona

Diego de Velázquez va pintar 'El triomf de Bacus', quadro més conegut com 'Els borratxos', una mirada descoratjadora sobre el que és una sobirana borratxera. Ticià és autor d’una versió més lluminosa i alegre del que és una mona, 'Bacus i Ariadna'. Es podria dir que Rubens li va fer un favor esquifit a aquest personatge de la mitologia clàssica, però és millor buscar una altra expressió, esquifit no, perquè el seu era un Bacus cel·lulític, una mica repulsiu, una invitació a la dieta abstèmia. La qüestió, en qualsevol cas, és una altra. La qüestió és que Bacus és un usurpador, una deïtat romana, un copiar i enganxar del grec Dionís, per qui aquesta setmana, ¡hips!, toca aixecar una copa plena a vessar de bon vi, ja que el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) inaugura una exposició dedicada als verdaders pares de la tradició vitivinícola catalana, els grecs.

   

 Toca primer un viatge en el temps. A fa 6.200 anys. És a dir, al neolític estrictament, sí, però a un moment en què ja hi havia una certa afició local al mam, al gat, a la plorera, al diguin-ne com vulguin, a la trompa, perquè si no és que un altre equip d’arqueòlegs posa sobre la taula proves més antigues, les restes de cervesa més velles d’Europa són les de la cova de Sant Sadurní, a Begues (Baix Llobregat).

DEGUSTACIÓ FENÍCIA

Aquest era, doncs, un territori cerveser en la prehistòria, i ho va seguir sent en temps dels ibers fins que els fenicis van atracar a la costa amb vi a les seves bodegues. Aquell primer contacte, no obstant, no va deixar de ser un simple tast, una degustació. Manuel Vázquez Montalbán deia, en una frase que repesca l’exposició del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que «un poble que no beu el seu propi vi i no menja el seu propi formatge té un greu problema d’identitat». A això van posar remei els grecs i se’ls ha de donar les gràcies. D’això va en essència 'El vi grec, de l’antiguitat als cellers actuals' –visitable fins a finals de gener a la seu central del museu, a Montjuïc–, d’expressar una eterna gratitud...

    

L’arribada del vi grec a la península ibèrica es podria comparar pel seu impacte amb el que segles després va suposar l’arribada del tomàquet d’Amèrica (que algú miri d’imaginar-se un estiu sense gaspatxo o un sofregit sense salsa), però seria quedar-se curt. El vi va arribar a la península amb una litúrgia, amb unes peces ceràmiques preciosament decorades, amb una coberteria perfectament concebuda per abocar-lo i, sobretot, com a part d’una cultura fins i tot literària. Només s’ha de veure, per exemple, el pobre Polifem d’Homer, al qual Ulisses emborratxa amb un barril de vi sense aigualir, perquè així era com el prenien els grecs, barrejat amb aigua, amb espècies i fins i tot amb formatge. La ingesta sense rebaixar-lo, sense aigualir-lo, era considerada més pròpia dels pobles bàrbars que d’una civilització cultivada. La proporció adequada, per cert, era dues parts d’aigua per una de vi. Com es diu a vegades, no intentin fer-ho a casa.

‘PERFORMANCE’ SECRETA

 

El MAC inaugurarà oficialment demà l’exposició amb una 'performance' que Josep Manuel Rueda, director del museu, i Xavier Aquilué, comissari de la mostra, callen zelosament. No hi haurà mènades, sàtirs ni centaures, la cohort habitual de Dionís, lleugera de roba i sobrada d’alcohol. Llàstima. Però sí que hi haurà vi per degustar i, sembla, potser fins i tot un triclini, el divan on els grecs, i després els romans, s’entregaven al menjar i al beure. A Empúries, sempre n’és recomanable la visita, es conserva la inscripció d’accés a una d’aquestes sales domèstiques dedicades a Dionís. 'Edu koitos', encara es pot llegir, que en traducció lliure és més o menys com que bé que s’està estirat.

    

Notícies relacionades

Diego Arcos, president del Casal Argentí de Barcelona: "Una família necessita 20.000 euros per venir de Buenos Aires a Barcelona"

El Maremàgnum fa 30 anys

Les celebracions dionisíaques eren de vegades farres exclusives per a homes i prostitutes que acabaven de matinada amb un 'komos', segons l’exposició, aquest moment tan 

actual fins i tot avui dia –per a la desesperació dels veïns d’algun barri– en el qual els borratxos sortien al carrer per cantar i per exhibir la seva eufòria.