Diego Arcos, president del Casal Argentí de Barcelona: "Una família necessita 20.000 euros per venir de Buenos Aires a Barcelona"

¿On va néixer?

A Hurlingham, província de Buenos Aires, el 13 de setembre de 1955, enmig d’un bombardeig: els militars i la Força Aèria atacaven Perón, enderrocat per un cop d’Estat. El meu pare era basc, de Sant Sebastià. Vivia a Biarritz i se’n va anar a l’Argentina el 1940. La meva mare era d’una família amb 18 generacions argentines, els nous pobres, terratinents que van perdre el negoci de la carn i van anar venent propietats. Als 14 vaig començar a militar a Montoneros (organització guerrillera urbana argentina). Després vaig passar al trotskisme i fins avui.

¿I quan va venir a Barcelona?

El 1989, amb la primera hiperinflació, jo vivia a San Nicolás de los Arroyos. La meva dona treballava en un banc que va tancar i jo, que era director d’una cooperativa de fotògrafs, em vaig quedar sense feina. Vaig haver de venir perquè passàvem gana.

La meva mare i els meus germans ja estaven a Barcelona. Van venir després del Mundial de l’Argentina, el 1978. Ella era traductora i allà amb la dictadura cremaven llibres.

¿A què es va dedicar quan va arribar a Barcelona?

Tenia 34 anys. Vaig entrar a l’antiga clínica Quirón com a tècnic de quiròfan. Em va ajudar el meu germà. Em vaig instal·lar a Sants.

¿Quants argentins hi havia aquí en aquell moment?

Trenta mil a tot Catalunya. Ara n’hi ha 50.000 a Barcelona. Aquella era una Barcelona amb molta menys immigració.

¿Diria que rebien un bon tracte els immigrants?

Molt pitjor que ara. Vaig aconseguir els papers perquè el meu pare era espanyol. Els meus familiars havien arribat quan encara no hi havia llei d’estrangeria; jo, després. Era una època en què els espanyols encara emigraven. La meitat del que guanyàvem la meva dona i jo anava per a la sanitat privada, no teníem pública. En aquella Barcelona recordo anar a fer papers amb el meu fill i que un policia ens digués: "Fa olor de merda aquest mocós, que esperi fora la sudaca».

Ara vostè és espanyol i argentí.

Lamentablement.

¿Per què?

Perquè jo odio l’Estat espanyol. A Espanya, no. És diferent. L’Estat espanyol és l’Estat. Espanya és la cultura, la gent, les víctimes d’aquest Estat.

És vostè un argentí independentista català.

Totalment. Perquè soc trotskista. L’independentisme és ser antiimperialista.

¿És el sentiment majoritari de la comunitat argentina?

No. La majoria sent un vincle amb Espanya. Van venir tres generacions d’argentins. Els de l’exili per la dictadura, a finals dels 70, que ja estan jubilats. La segona és la de la hiperinflació de 1989 i la tercera, del 2001, la del corralito. Vam obrir el Casal el 2001: es va passar de 40.000 a 180.000 argentins a Espanya en quatre anys. Ara en som 750.000.

Que no tenen només el passaport argentí.

Tots tenen l’argentí i alguns l’espanyol o l’italià. I d’altres països: a Barcelona hi ha 1.000 argentins amb el passaport belga. Els argentins són argentins fins a la mort. I si són fora s’ajuden tot i que siguin d’ideologies diferents. En general no hi ha conflictes. Quan es troben un cheto (pijo) i un peronista, hi ha conflicte, però n’hi pot haver més entre un de Boca i un altre de River que entre un peronista i un partidari de Milei.

¿Els argentins tenen més problemes que la resta dels ciutadans a Barcelona?

Nosaltres som privilegiats. Emigra classe mitjana molt ben formada. El treballador no pot emigrar: una família amb dos fills necessita 20.000 euros per moure’s de Buenos Aires a Barcelona. I a veure on aconsegueixen allotjament. El problema de l’habitatge és aquí terrible per a tothom. Un 70% de la comunitat argentina està formada per gent que porta aquí només tres anys. Són dos perfils: gent jove que ve a replantejar el seu projecte laboral o gent de mitjana edat amb fills que ve a invertir o per a una feina qualificada. Molts metges. A excepció de molt rares excepcions, tothom vol aprendre català.

En el debat sobre l’ús del català sol aparèixer la figura del cambrer argentí que no contesta en català al client, perquè poc després d’arribar veu que amb el castellà en té prou.

És que no li parlen en català. Ara farem una campanya en establiments amb el lema Aquí l’entenem. Comprovem que almenys hi hagi una persona que parli català al local. I n’oferim cursos al Casal. És l’activitat de més èxit al Casal.

¿Tenen pes econòmic els argentins a la ciutat?

En el mapa gastronòmic del consolat, a Barcelona figuren 400 restaurants argentins. A un milió de mitjana d’inversió per restaurant, són 400 milions.

¿L’immigrant argentí nota més recel davant la immigració ara que abans?

Sí, sí, ha tornat. No es nota amb agressions, però el racisme immobiliari és total. Truques per preguntar per un pis, t’escolten parlar i et pengen. Pitjor si ets marroquí. Catalunya està en un dilema que va preveure Paco Candel. Hi ha tres guetos. Primer el dels catalans, que se suïciden al tancar-se. Vaig ser cofundador de l’Assemblea Nacional Catalana i ja me’n vaig anar. Treballava per incorporar els immigrants a la independència i és impossible. Per exemple, l’ANC no té posició antiracista. L’altre gueto és el dels espanyols.

¿Per què amb prou feines hi ha representants estrangers en els organismes polítics?

Els guetos es construeixen amb el gueto mediàtic. No només hi ha marginació política. També en teles, ràdios, diaris. En el món mediàtic no existim. Ara s’estan formant dos partits d’immigrants i això és un desastre. És reconèixer el fracàs. Són muntatges.

Notícies relacionades

El Maremàgnum fa 30 anys

La Diputació de Barcelona mostra tresors desconeguts dels seus arxius

¿I com canviarà la situació?

A Badalona, Albiol és antiokupa, però ja no és antiimmigrant, perquè un 20% del padró va néixer fora d’Espanya. Avançarem per pes demogràfic. Es notarà en les pròximes municipals.