Gràcia apunta a rècord de visitants amb unes decoracions d'alt nivell

Als Jocs Olímpics de 1968, celebrats a Mèxic, es va encunyar un adjectiu que acostuma a utilitzar-se poc, beamonesc. És el que va fer el saltador de longitud Bob Beamon, una marca inesperada, un rècord imprevist, afavorit potser per l’altura de la capital mexicana, situada a més de 2.200 metres sobre el nivell del mar. 

Gràcia batrà algun any la seva xifra de visitants exactament així, de forma beamonesca, i pot ser que sigui aquest mateix estiu olímpic. Cap tempesta d’estiu ha espatllat les decoracions dels carrers la primera nit (un fet curiosament bastant comú) i, atzars del calendari cristià, la festa ha quedat perfectament encaixada aquest 2016 entre dos caps de setmana. La previsió és sol de dia i lluna de nit per a tota la setmana. 

Els organitzadors de la festa major, és a dir, els veïns, han elevat un any més el nivell artístic de les decoracions. La primera jornada es va saldar amb un ple notable de públic al matí i una capacitat de convocatòria encara més gran a la tarda. Beamonesc. 

1966, TOM JONES

Que Gràcia llueixi plena de vida en ple agost sembla ara normal, però per poc que s’agafa una mica de distància per veure amb perspectiva la línia del temps es revela amb més claredat que això és una raresa. A mitjans dels anys 60, la festa major de Gràcia era tot un esdeveniment. El 1966, per exemple, va actuar Tom Jones a la plaça del Sol. Quin clímax. Però la societat canviava. Van arribar els utilitaris, la caseta fora, les vacances a la platja o a la muntanya (discussió domèstica habitual a la primavera) i així van arribar els mesos d’agost de la ciutat deserta, un paisatge que als més joves potser els costa imaginar, però que tenia el seu què. 

A principis dels anys 70, només cinc carrers eren decorats, amb més voluntarisme que finor. Entre ells, Progrés, que ho feia de forma ininterrompuda des de 1924, excepte durant el parèntesi de la guerra civil. Així, que aquest any ja siguin 20 els carrers engalanats és un símptoma que la festa gaudeix de bona salut, no perquè als comerciants els vagi bé, sinó perquè els veïns així ho desitgen. Aquesta, a diferència de la Mercè, és una festa en què el paper programador de l’ajuntament és secundari. 

Demà, a les sis de la tarda, el jurat anunciarà el seu veredicte sobre el concurs de carrers. Les apostes, com sempre, van a favor de Verdi, la qual cosa sol fer una certa ràbia, però ja ha causat admiració la seva californiana ambientació, la submarina, molt ben feta, i la del passeig de les estrelles de Hollywood, molt fotografiada. Pamela Anderson, en canvi, els ha sortit una mica Carmen de Mairena. 

 

VERDI, SANA RÀBIA

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Verdi és com cada any la potència a batre, però sempre des de la més sana competència, ja que al carrer dedicat al compositor italià se li deu, en certa manera, la recuperació de les festes en els anys 70. S’hi va apuntar l’estiu de 1978. Diuen que allò va ser una injecció de moral. 

La competència més ferotge la té Verdi a la Gràcia del sud, la gimcana de carrers que formen Fraternitat, Progrés, Llibertat i Tordera. Els seus veïns estan cada any més en forma. El gegant pescador que rep els visitants a Fraternitat és un treball excel·lent. Apunta a premi, diuen els entesos (els veïns dels carrers rivals). No desmereix gens ni mica els grans moments que en el passat va protagonitzar aquest carrer, com el 1892, quan van repassar la cadena de guerres carlistes que van sacsejar Catalunya al llarg del segle i el van decorar amb peces militars reals oblidades als camps de batalla. Caldria repassar les hemeroteques, però sembla que ningú es va escandalitzar com ara, que l’ajuntament vol muntar una exposició al Born amb parafernàlia franquista. La fletxa del temps corre a vegades com a la novel·la de Martin Amis, cap enrere.