Els set paradisos perduts del passejant a Barcelona

Els carrers d’una urbs com Barcelona guarden milions d’històries que han servit d’inspiració per a molts artistes i que, a més, han sigut testimonis de l’evolució d’una ciutat i també de tot un país. Per uns o altres, depenent del barri al qual pertanyin, han passat sempre les aventures de les diferents classes socials de la capital.

Vies diàriament recorregudes per artistes de la talla de Montserrat Caballé (quan encara no era soprano, sinó una simple treballadora en una fàbrica de mocadors) o Pablo Picasso (quan era un jove a qui ningú comprava els seus dibuixos exposats a la Sala Parés), completament desconeguts en el seu moment, però que arribarien a tenir una fama internacional amb el temps.

Vies plenes de bordells i de tavernes, que servirien d’inspiració a artistes de la talla de Jean Genet (que els homenatjaria després al seu Diari del lladre) i en les quals, enmig de la foscor de la nit, es relacionaven les classes més altes amb les més baixes de la societat barcelonina.

 Vies, també, sense nom i no recollides ni en guies ni en plànols, que en el seu moment van ser construïdes de manera provisional però que, no obstant, es mantindrien amb el pas dels anys i acabarien afegint encara més encant al barri al qual pertanyen.

I vies que semblen ser un punt i a part, una espècie de tornada al passat rural o industrial enmig del gran bullici de la metròpolis, protegides a capa i espasa per un veïnat conscient del valor de la zona on viuen i que es nega taxativament a entregar-la al negoci turístic.

 Aquest article recull una tria de set carrers de vianants amb encant de set barris diferents de la ciutat. Són, la majoria (exceptuant el carrer de Petritxol), carrers desconeguts per al turista (llevat del cas que algun, perdut, hi acabi entrant), però gaire apreciades pel veïnat de la ciutat. 

1. CARRER DE PETRIXOL (GÒTIC)

Amb els seus escassos 129 metres de llarg i tres d’ample, el carrer de Petritxol és paral·lel a la Rambla i uneix el carrer de la Portaferrissa amb la plaça del Pi. El seu element més característic són les rajoles de ceràmica de les seves parets, que expliquen històries del barri.   En el seu curt traçat hi ha més de 30 establiments, però sobretot destaquen les xocolateries i, d’entre totes elles, La Pallaresa i la Granja Dulcinea.

S’hi troba la Sala Parés, galeria d’art on van exposar Santiago Rusiñol, Ramon Casas i un joveníssim Pablo Picasso. La soprano Montserrat Caballé també va freqüentar el carrer, ja que va treballar el 1950 a la Casa Comella, una fàbrica de mocadors. El 1959, Petritxol va ser el primer carrer de vianants de Barcelona. 

2. carrer de L'ARC DEL TEATRE (RAVAL)

La prostitució, el robatori i la misèria del llavors Barrio Xino (ara Raval) als anys 30 els va reflectir com ningú Jean Genet (que hi va viure, on va pidolar, va robar i s’hi va prostituir) en el seu cèlebre 'Diari del lladre'.  El carrer de l’Arc del Teatre, que apareix a la novel·la, uneix la plaça de Jean Genet (en homenatge a l’escriptor i on es troba l’Escola Oficial d’Idiomes de les Drassanes) i la Rambla. Amb aquesta última connecta a través d’un arc, d’aquí el seu nom. És adjacent, per la part que toca a la Rambla, amb el famós Teatre Principal i, de fet, el seu arc és un dels que decora aquest teatre, que es prolonga i dóna entrada al petit carreró.

Durant dècades, l’estret i angost Arc del Teatre va ser un carrer nocturn, malgrat que de dia albergava un petit mercat. A la primera meitat del segle XX, no solament hi proliferaven vivendes de pèssima qualitat per allotjar obrers, sinó també tavernes, cafès i prostíbuls. Allà hi havia la taverna La Mina (de singularitat recollida en diverses obres literàries), marcada per la misèria extrema i on la clientela es componia de mariners, prostitutes, captaires alcohòlics i malalts. I també el famós bordell Madame La Petit, que es va arribar a convertir en un dels més luxosos i moderns de Barcelona: tenia bidets, guarda-roba i fins i tot una saleta amb sessions pornogràfiques. Hi arribaven prostitutes i xaperos d’altres països. 

3. PASSATGE DEL DIPÒSIT (CAN BARÓ)

Situat a la part alta de Can Baró, el passatge del Dipòsit (al districte d’Horta-Guinardó) està format per una escala de 248 esglaons amb un fort desnivell. Això ha sigut motiu de queixa els últims anys i els veïns demanen que s’hi instal·lin unes escales mecàniques, com ja s’ha fet en altres zones pròximes. L’ajuntament assegura que instal·lar-les és impossible, ja que al subsòl hi ha les canonades que distribueixen l’aigua d’uns dipòsits ubicats dalt de tot del carrer.

Malgrat que el del Dipòsit és un passatge polèmic, té una bellesa particular a causa de les seves vistes. A la part superior s’hi troba un mirador des del qual es pot obtenir una bona panoràmica de Barcelona i el mar. Mentre hi vas pujant es pot observar l’antic dipòsit circular (que va donar nom al passatge i que es deia Aigua de Dosrius), situat a 95 metres d’altura i que va ser construït el 1870 després de l’expropiació de terrenys de la finca de Can Baró per part de la Societat General d’Aigües de Barcelona.

El dipòsit Aigua de Dos-rius va ser construït per la firma Aigües de Barcelona, de capital belga, i inicialment servia per emmagatzemar l’aigua que es duia des de la riera d’Argentona.

4. EL CARRER SENSE NOM DE LES 11 CASETES BLANQUES (EIXAMPLE)

Un dels espais més sorprenents, estranys i desconeguts de Barcelona. Es tracta d’un petit passatge al qual s’accedeix al passar l’escala del número 29 del carrer de Rocafort. Consta d’11 casetes blanques de planta i terrat, construïdes en una espècie de passatge interior, sense nom, i que no apareix en cap pla o guia. Està format per dos carrerons plens de plantes deixades allà pels mateixos veïns de la via.

Les vivendes són molt petites (d’a penes 35 metres quadrats) amb un pati cobert a la part del darrere i l’escala d’accés al terrat. Es van construir el 1924 i probablement eren habitacles per a treballadors de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, un esdeveniment que va deixar nombrosos edificis i instal·lacions a la ciutat.

5. CARRER DE GRAU ( SANT ANDREU)

Està situat en ple cor del barri de Sant Andreu, entre els carrers d’Agustí Milà i Gran de Sant Andreu. Té forma de L i segueix un model urbanístic molt comú en alguns pobles de la zona del Maresme, però poc habitual a Barcelona. Vivendes unifamiliars (algunes de catalogades i protegides com a patrimoni històric) amb els seus corresponents horts i jardins són la seva estampa.

En aquest carrer va viure Isidre Grau, que al jubilar-se va construir La Catalunya en Petit d’Isidre Castells, una mena de museu amb reproduccions de monuments catalans que està als números 56 i 58 de la via. Sant Jordi, la Sagrada Família, Montserrat, la Pedrera, la Moreneta o els pobles de Pals i de Lloret de Mar són algunes de les reproduccions que inclou. 

6. CARRER D'AIGUAFREDA (HORTA)

La d’Aiguafreda és una petita via de vianants composta per 32 cases, on pràcticament totes mantenen al davant mateix un pou d’aigua neta i un safareig. Tal com està documentat, des del segle XVII i fins ben entrat el XX, quan la ciutat no comptava encara amb aigua abundant i corrent, les treballadores que rentaven la roba dels hospitals i les famílies benestants de Barcelona anaven a fer la seva feina al carrer d’Aiguafreda. És per això que aquest carrer també era conegut com el carrer de les bugaderes. Una visita actual en aquest racó fa l’efecte que el temps s’ha aturat.

 Aiguafreda és la via que més bé manté l’essència del nucli antic del barri d’Horta. Al llarg d’aquest carrer, les rajoles o llambordes canvien gairebé davant de cada casa i, en algunes zones, s’hi veu alguna parra que penja.

El seu incalculable valor històric i patrimonial és molt reconegut pels veïns, que sempre han mirat de protegir la zona de l’arribada massiva de turistes, com els passa a altres barris com per exemple la Barceloneta.

De fet, l’estiu del 2014 només un autocar ple d’estrangers va atracar a Aiguafreda tal com va recollir aquest diari, i el veïnat aviat els va convidar a anar-se’n. Això, en part, és el que ha allunyat aquesta zona de l’especulació immobiliària.

Aquesta via ha sigut sempre freqüentada, fonamentalment, per veïns o estudiants de dibuix amb la llibreta sota el braç. 

7. PASSATGE DE LES MANUFACTURES (SANT PERE)

Notícies relacionades

Les millors vistes de Barcelona... de franc

A Castelldefels s’hi respira ambient llatí

En ple barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, situat entre els carrers de Trafalgar i Sant Pere Més Alt (que es es comuniquen a través seu), hi ha aquest peculiar passatge, espècie de túnel cobert inundat per una atmosfera de decadència i oblit. La majoria dels comerços que hi havia ja han tancat i només un parell continuen oberts: el bar Pasajes i l’administració de Loteria número 182.  Al costat seu hi ha  el passatge de Sert, que té una mica més de vida comercial.

El passatge de les Manufactures, nom que va prendre del seu passat (llavors present) industrial, va obrir el 1878 gràcies al fabricant de teixits Joan Cirici, com informa una inscripció a l’entrada. De fet, la zona on encara es troba el passatge té, avui en dia, molta vida comercial.