Els edificis viatgers

L'ODISSEA DE LA CASA GRALLA

La Casa Gralla enlluernava als segles XVI i XVII per l’ornamentació escultòrica renaixentista de la seva façana al carrer Portaferrissa, just a la confluència de la placeta de la Cucurulla, al solar on avui es creua la Casa Jover amb el carrer del Duc. El Museu d’Història de Barcelona (Muhba) li dedica una exposició a la seva seu de la capella de Santa Àgata, a la plaça del Rei, per la singular trajectòria de les seves pedres numerades des del seu enderrocament el 1856 a causa de l’especulació immobiliària per l’obertura del carrer del Duc. Els intents de reconstruir-la van ser molts, encara que finalment només es va salvar la façana, que, després d’un llarg periple per cinc localitzacions diferents, es troba a la seu de l’empresa Prosegur al polígon Pedrosa de l’Hospitalet de Llobregat.

 L’exposició La Casa Gralla. El periple d’un monument exhibeix una de les primeres fotografies captades a Barcelona (1856), en què s’aprecia el portal de la mansió que va ser residència de la família Desplà, senyors d’Alella, que al segle XVI van entroncar amb la dinastia Gralla i després amb els marquesos d’Aitona i els ducs de Medinacelli.

Judith Urbano, doctora en Història de l’Art, és la comissària de l’exposició, que presenta els dibuixos en llapis de l’escenògraf Francesc Soler de la façana de la Casa Gralla, els dies previs a la seva demolició a Portaferrissa. «Els va regalar a l’arquitecte August Font, quan es va encarregar de la reconstrucció del pati a la finca del marquès de Brusi en Sant Gervasi», diu.

L’arquitecte Elies Rogent es va encarregar de la primera demolició de la Casa Gralla i d’ordenar les pedres per encàrrec de l’indià Josep Xifré, que volia traslladar el palauet a la seva finca de Sant Martí de Provençals. El seu fill va acabar venent les pedres a la família Brusi. El seu següent destí va ser Sant Gervasi, però el 1964 es va haver de tornar a desmuntar. Les pedres van acabar en un magatzem de Cornellà, on va anar a comprar-les una constructora de Mijas, que volia fer lluir el pati en una mansió de la Costa del Sol, però finalment van acabar a l’Hospitalet. 

LA PARRÒQUIA DE LA CONCEPCIÓ

¿Què fa una església i un claustre gòtic en plena Dreta de l’Eixample construït al segle XIX per Ildefons Cerdà? Aquesta és la pregunta que plantegen els turistes quan visiten la parròquia de la Puríssima Concepció que té accessos pels carrers Aragó i Roger de Llúria, molt a prop del transitat passeig de Gràcia. La resposta sempre sorprèn perquè l’església és verdaderament gòtica, i es tracta d’un altre edifici viatger o volador, que entre 1869 i 1871 va canviar la seva ubicació.

La seva gènesi es troba a Ciutat Vella, on, del segle XIII al XIX, s’ubicava Santa Maria de Jonqueres, un monestir de monges de Barcelona del carrer Jonqueres, al costat de l’antiga muralla, a prop d’on ara hi ha la plaça d’Urquinaona. La congregació es va dissoldre el 1810 perquè les monges van ser expulsades per les tropes napoleòniques. Des d’aquell any fins que va ser demolit, l’edifici es va convertir en hospital militar, després en correccional i finalment en una caserna. L’església i el seu claustre, construït al segle XIV amb dos pisos d’estilitzades columnes i 144 arcs apuntats, van ser traslladats pedra a pedra. Aquesta galeria que envolta el pati principal de la parròquia és de les més grans de Barcelona, només comparable al claustre de la catedral i al del monestir de Pedralbes.

El campanar de Sant Miquel va ser tot un símbol a l’actual plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament de Barcelona, on hi havia una església amb el mateix nom, enderrocada per afavorir l’expansió del dens entramat medieval de carrers. Aquest campanar, també gòtic, va anar a parar a la nau principal de la Concepció, una mica més tard que el claustre. La torre no va quedar intacta. Van afegir-hi pinacles i decoracions.

Segons un portaveu de la parròquia, la documentació sobre el trasllat dels elements arquitectònics no és gaire abundant ni precisa. «Sabem que entre 1869 i 1888 es va instal·lar el claustre; i, finalment, l’annexió del campanar de Sant Miquel es va portar a terme el 1879», apunta. El projecte original de la reconstrucció s’atribueix a l’arquitecte Josep Boixareu, autor de la Casa de Xifré, un dels edificis representatius de la Barcelona del segle XIX. 

LA CASA PADELLÀS

La Casa Padellàs va ser un palau privat gòtic, edificat a finals del segle XV al carrer Mercaders, encara que llueix algun ornament renaixentista. El 1930 va ser traslladat a la plaça del Rei, a la cantonada amb el carrer del Veguer, a causa de l’obertura de la Via Laietana. Quan es van dur a terme les obres de fonamentació de l’edifici es van descobrir les restes arqueològiques de l’antiga colònia romana, fet que va propiciar que després de la guerra civil es convertís en la seu del Museu d’Història de Barcelona.

Julia Beltrán de Heredia, arqueòloga i autora de la investigació De Bàrcino a Barcinona (segles I-VII) Les restes arqueològiques de la plaça del Rei de Barcelona, explica en un informe que va fer el 1997 per a la direcció general de Patrimoni de la Generalitat, que l’ajuntament franquista volia que el museu s’ubiqués al Pavelló de la Ciutat a Montjuïc, construït amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. «Perquè la Casa Padellàs pogués acollir visites al subterrani de la plaça del Rei es va haver de reforçar sobre pilars de formigó», apunta Beltran. Les restes del conjunt monumental subterrani contenen la Bàrcino romana del segle I a.C., la Barcinona visigòtica del segle VII dC i la Barcelona medieval del segle XIII.

Notícies relacionades

Pelai ressorgeix amb més diversitat de botigues i només un 3,7% de locals buits

Cunyades de luxe en la gala més top

Durant els segles que va estar a Mercaders, el palau va ser habitat per diverses famílies, com mostren els blasons conservats als escuts de portes, finestres i paviments amb les armes d’Abella, Sabastida, Tanafa i Potau. Al segle XVIII, la casa va canviar de nom i ja no es va conèixer com a Sabastida sinó com a Casa Padellàs al formar part de la propietat d’aquesta adinerada família.

L’actual museu conserva el pati amb l’escala noble i la galeria gòtica, la decoració renaixentista de portes i finestres i el porxo superior. El pati de la planta baixa es caracteritza per ser un espai recollit de l’edifici. Les sales de les plantes primera i segona van acollir, des de 1943 fins a principis dels anys 90, les seccions dedicades a la història medieval i moderna de l’exposició permanent, que va ser clausurada el 1993. Però va tornar a estar oberta al públic el 1998 per acollir les exposicions temporals, de temàtica moderna i contemporània.