Dones que empunyen un Montana

Quan l’emperador August va fundar la colònia romana que avui és Barcelona, el grafit ja estava en voga en altres latituds i longituds de l’imperi. Per exemple, a Pompeia, on gràcies a les cendres del Vesuvi s’han conservat els Banksy de l’època, la majoria, per cert, grollers. Per destacar-ne un de suau, el que va aparèixer al forn d’un forner, just a sobre d’un penis molt capgròs: Hit habitat felicitas, és a dir, aquí resideix la felicitat. També n’hi ha a l’extinta ciutat romana que testifiquen que perenne que és l’humor. «¡Circumcidat el que ho llegeixi!» O sigui, que Barcelona no va ser pionera en això del grafit. Què hi farem. Però per poc que un es dedica a barcelonejar en aquesta matèria, comencen les sorpreses.

Aquesta immersió grafitera va començar diumenge passat a la recerca d’ una rara avis, dones que pinten grafits. Sembla que aquesta és una passió molt masculina. Ho confirma Marc Garcia, responsable de Murs Lliures, una aventura que va començar el 2006, quan l’Ajuntament de Barcelona va aprovar l’ordenança de civisme, ja saben, aquell conjunt de normes dictades perquè bevedors, miccionadors i fornicadors no es comportessin al carrer com a casa. Als grafiters se’ls va ficar també en aquell mateix sac, amb una excepció: els grafits estan permesos en cinc parets de la ciutat, les que gestiona, amb reserva prèvia, Murs Lliures, i Garcia, a allò que anàvem, explica que només un 2% dels que demanen tanda són dones.

La cita diumenge era amb Laura Tietjens, holandesa resident a Barcelona, i amb Martina Darijevic, que només hi està de pas. El mur elegit està just al darrere de la torre Agbar. «M’agrada el contrast de la pintura amb l’arquitectura que sobresurt per darrere de la paret, de línies rectes i colors plans», explica Laura.

L’Altamira d’internet

La conversa amb elles serveix per subratllar el que no se sol explicar d’aquesta ciutat, que de museus no n’hi falten, d’acord, però s’hi exhibeixen escassíssimes obres de fama internacional. Tot i això, Barcelona passa per tenir un paladar artístic molt de gurmet. Així ho considera Laura, encara que per a ella la millor galeria de la ciutat és el mateix carrer, amb reputadíssims artistes locals, com El Pez, El Xupet Negre i Francisco de Pájaro, i altres que van i vénen, com el brasiler L7M, cotitzadíssim, i el francès C215, la repera mundial en aquests moments, les intervencions del qual són una peça molt apreciada per una espècie simbiòtica dels grafiters, els caçadors de grafits, que els fotografien abans que desapareguin (a vegades no duren ni hores) i els pengen a internet en una mena de colorista Altamira que val la pena visitar.

La més gran de les sorpreses d’aquesta excursió dominical, no obstant, és una altra. Li pregunto a Laura què tenen els aerosols de pintura que no tinguin altres tècniques de pintura. N’alaba la velocitat, la intensitat dels colors, la facilitat per corregir errors sobre la marxa... i, llavors, de sobte, surt el nom de Montana, el fabricant dels pots d’esprai, que pel que sembla és la marca que utilitzaria Messi si canviés de disciplina artística. El menys conegut és que és una empresa d’aquí, amb botigues en 20 ciutats del món: Tòquio, Amsterdam, São Paulo, Bang­kok… L’última l’han obert fa un mes i mig a Gràcia.

Notícies relacionades

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

Els comerços del Llobregat Centre perdonen 1,3 milions de deute

Montana, per tenir, té fins i tot un origen que va de boca en boca com una llegenda, però real. En els any 70 i 80, el grafit era una afició cara i tòxica. S’utilitzaven aerosols de la indústria de l’automoció. La moda va arribar a Espanya i, pel que sembla, un parell de grafiters es van presentar un dia en una empresa de pintures local per preguntar si els podien envasar un producte específic per a la seva passió. Els van tractar com uns gamberrets, excepte Jordi Rubio, empleat allà, que va tenir llavors una epifania en colors i va fundar Montana Colors.

El primer pot el va deixar provar als grafiters. Pintura brillant a alta pressió. «¡Tio, això és molt hardcore!» Amb aquest nom es va batejar la línia bàsica de la marca. Després en van venir més. Speed, per a treballs ultraveloços; Alien, per donar un setinat extraterrestre als treballs... I després hi ha els difusors, de fins a 30 tipus diferents. Total, que si algú creu que això serà una moda que algun dia llanguirà és que circula en direcció contrària.