Un animal al cap del carrer

La gent és amiga dels rànquings i a internet n’hi ha uns quants sobre les millors estàtues d’animals del món (un rànquing, sembla, com més exòtic, millor; o, dit d’una altra manera, no és el mateix una llista dels millors gols de Messi, relativament fàcil de fer i a l’abast de tothom, que una sobre els millors llocs per ballar reggeaton a Hongria, o sobre les millors hamburgueses fetes amb col remolatxera disponibles a París). En cap d’aquests rànquings –i en són uns quants– hi figura cap de les estàtues d’animals de Barcelona, ¡cap!, ni la girafa de la Rambla de Catalunya, ni el toro de la Rambla de Catalunya, ni el gat de la Rambla del Raval, ni la tortuga –se suposa que mig màgica– de la Casa de l’Ardiaca, obres que cap acabat d’arribar al món de les estàtues d’animals dubtaria a incorporar a la seva pròpia antologia. Hi ha gent que escriu meravelles sobre la girafa Coqueta, gent que es diu rendida a l’encant de la girafa Coqueta, turistes que es fan fotos al seu costat i al tornar a casa les pengen amb orgull a internet, però amb això a la girafa Coqueta no en té prou per figurar en cap llista. És cert que les antologies d’internet no les decideixen els grans experts del ram –en gols de Messi, en reggeaton, en hamburgueses–, i que no existeix de moment cap llista elaborada pels més grans experts en estàtues d’animals –si existeixen–però tot i així, ¿en què desmereix el bestiari local? És un misteri, com el que hi ha darrere de tota antologia. Potser simplement la ciutat no és competitiva en aquest camp.

    Tot això té un nom i és animalística, és a dir, la representació artística d’animals, un art del qual va existir fins i tot una escola a França, i de la qual van ser representants egregis mestres com Pierre Louis Rouillard –que va esculpir llops, senglars, mastins i lleons en llocs emblemàtics com l’entrada del Museu d’Orsay– o com Antoine-Louis Barye, que fins i tot té obra exposada al Louvre. Josep Granyer, el barceloní autor de la girafa Coqueta –Presumida, l’han tornat a batejar alguns– i del toro assegut, les escultures situades als dos extrems de la Rambla de Catalunya –Coqueta i Meditació són els seus noms oficials–, no va ser exclusivament escultor d’animals però sí que va tenir una etapa prolífica com a escultor d’animals, i d’aquesta en van brotar no només els esmentats toro i girafa sinó altres peces igualment singulars i carregades d’ironia: per exemple Somnieig, que representa una vaca en estat de somni; o per exemple Escriba, que és un llebrer en posició de lotus. Animals fent coses d’humans, sempre. Si hagués existit una escola d’animalística a Barcelona, no és un disbarat suposar que Granyer n’hauria sigut el president, i si hagués prosperat el projecte inicial de l’Associació de Comerciants de la Rambla de Catalunya, a instàncies de la qual l’artista va portar a terme les dues escultures –sembrar el passeig amb una dotzena de peces semblants– potser la seva fama seria avui d’una altra envergadura. Però no hi va haver escola, i només dos animals a la rambla. El pla no va tenir el suport esperat.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Bestioles màgiques

Un bestiari de Barcelona comença obligatòriament per les escultures de Granyer però també obligatòriament passa pel gat de Botero, a la rambla del Raval, i per la famosa tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca –si es toca dóna bona sort, diu la gent–, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner; i si és un bestiari en el sentit ampli de la paraula hauria d’incloure el mamut enorme i entranyable (per infantil) del parc de la Ciutadella, naturalment la gamba de Javier Mariscal al passeig de Colom, probablement el drac del basc Andrés Nagel al parc de l’Espanya Industrial, i el peix de Frank Ghery, al Port Olímpic. Un bestiari de Barcelona és una llista llarga i assortida. Animals no és el que falta en aquesta ciutat. H