La inseguretat del robatori

Tothom a Barcelona, si no li ha passat a ell, té un familiar, un amic, un veí o un company de feina a qui li han robat com a mínim una bicicleta al carrer. És d'aquestes coses que, de manera incomprensible, s'han convertit en normals. Habituals. Potser per això la capital catalana sigui una de les ciutats que més aposta pels models plegables que mai se separen del propietari. Als aparcaments del carrer s'apleguen autèntics ferros, màquines que el propietari deixa a l'aire lliure perquè sap que no mereixen el furt. Poques vegada trobaran agafada a l'aparcament municipal una bici de més de 200 euros. Les bones estan totes a casa, sota clau. I aquesta molèstia, la de baixar cada dia per l'ascensor, la d'haver de trobar-li un espai en pisos cada vegada més petits, perjudica el creixement del ciclisme urbà.

Notícies relacionades

L'ús del Bicing retrocedeix mentre a BCN puja el nombre de ciclistes

Les queixes pel mal estat de les zones per a gossos a Barcelona es dupliquen en dos anys

Segons una enquesta realitzada el setembre del 2014 pel departament de Territori i Sostenibilitat, el 40,4% dels entrevistats que viuen en poblacions de més de 500.000 habitants, és a dir, a Barcelona, asseguren haver sigut víctimes del robatori de la bicicleta. Al 26,9%, encara més desgràcia, n'hi han pispat més d'una. El 2014, només els primers quatre mesos, els Mossos d'Esquadra van rebre més de mil denúncies a la ciutat de ciclistes que es van quedar petrificats al carrer al comprovar que l'únic que quedava del seu transport, si és que havien deixat alguna cosa, era una roda agafada al ferro municipal.

Creu Agustina és el president del Gremi de Comerciants de Bicicletes de Catalunya, ens que agrupa unes 150 botigues de tot el territori. Des de fa un temps ha notat a Barcelona un canvi en la demanda. «Les vendes van més o menys igual que fa uns pocs anys, però la gent ara ens demana més bicicletes plegables». S'explica per la voluntat de no separar-se d'ella ni un segon, de tenir-la al costat a l'oficina. De no patir la inquietud de deixar-la dormir al carrer, a mercè dels que aparquen una furgoneta i en qüestió de segons l'omplen de bicicletes que després venen al mercat de segona mà, ara alimentat per aplicacions del mòbil que permeten sostreure-la, fer-li quatre fotos i posar-la a la venda en uns pocs minuts.

Lligada i ben lligada

La persecució dels lladres és una tasca de la policia, i en això el ciclista hi pot fer ben poca cosa al marge de presentar la corresponent denúncia. El que sí que pot fer és aprendre a lligar la bici, perquè encara que sembla una cosa molt mecànica i senzilla, si es tenen en compte les eines que fan servir els pispes, no ho és tant. La imatge de la foto de dalt és un bon exemple del que no s'ha de fer. El propietari només va lligar la roda davantera al ferro, sense afegir-hi cap part del quadro. Només va caler desmuntar-la, una maniobra de tot just uns segons. Es recomana usar candaus de seguretat (vegeu el gràfic) i agafar la roda del darrere amb el quadro i el ferro. També, apunta Agustina, hi ha uns minimalistes tancaments de seguretat que agafen el seient i les dues rodes per separat. Cada un amb la seva clau. Molt menys cridaners. I eficaços.