El surf vindica les onades

El surf sense llibertat és com el futbol sense pilota. Com l’amor sense passió o el treball sense recompensa. És un esport, però també la representació elàstica d’una manera de viure, sense gaires lligams, amb el cap enlloc i a tot arreu. Que bonic que és el surf per als surfistes que així el viuen, i com de complicat que resulta a vegades arribar a aquest karma a Barcelona. L’embolic entre la norma municipal i la catalana –l’una fica al mateix sac un nen amb flotador i un rider experimentat, mentre que l’altra considera el surf una activitat aquàtica– i l’excés de zel de la Guàrdia Urbana casen malament per a una afició que si alguna cosa requereix, si alguna cosa anhela, és que la deixin cavalcar en pau. Però això no és tot. La tribu creix, és un negoci pròsper i el turisme comença a treure rendiment a l’invent. El surf a Barcelona reclama ordre.

El temporal de dimecres i dijous només era apte per a professionals. Onades de més de quatre metres trencaven als arenals de la Barceloneta. I mentre els poc avesats amb prou feines podien respirar sota el tirabuixó de les envestides marines, uns elegits aconseguien calçar les crestes davant la mirada dels centenars de curiosos que seguien l’exhibició des de la platja. Onejava la bandera vermella, la que prohibeix el bany, però alguns banyistes van obviar l’advertència que la normativa municipal converteix en llei. Més d’un jove i la seva planxa van haver d’anar al rescat d’un nedador imprudent. L’ordenança cívica és clara sobre això als articles 66 i 67: «La bandera vermella significa la prohibició del bany» i l’incompliment del que disposa «serà sancionat amb multes d’entre 750 i 1.500 euros». Per tant, el problema rau en el qualificatiu que s’atorgui als surfistes.

«A l’estiu no se’ns permet compartir espai amb els banyistes perquè se’ns considera una embarcació, i a l’hivern, quan ja no hi ha zona abalisada, si oneja el vermell, ens exposem que ens facin fora de l’aigua perquè llavors sí que som com els banyistes. És a dir, o podem fer mal als altres o ens podem fer mal a nosaltres mateixos». Jordi Forner és una de les persones més conegudes d’aquest petit món. Demana deixar clar que no té res contra la Guàrdia Urbana perquè els agents «segueixen ordres». Es queixa, això sí, de l’arbitrarietat. I pregunta, sense que ara per ara hagi rebut cap resposta, per què uns dies els fan sortir de la platja i uns altres, no. Diu que tot va començar després de la nevada del 2010, com si l’ajuntament no volgués, des d’aquella caòtica jornada blanca, que els elements el tornin a descontrolar la ciutat. «L’endemà ens van obligar a sortir del mar per primer cop i, des d’aleshores, encara espero que algú m’expliqui les raons més enllà de dir que està prohibit i punt».

Hi ha dues normes que regeixen el surf a la ciutat. Per un costat, la ja esmentada ordenança de civisme que no fa distincions i fa fora de l’aigua a tothom que posi un peu dins el mar amb bandera vermella. Per l’altre, el decret 56/2003 de la Generalitat que regula les activitats esportives al medi natural. En aquest text el surf hi apareix com a «activitat aquàtica», i per tant descarta que els surfistes siguin simples banyistes, però afegeix: «Les activitats poden resultar afectades i condicionades per factors meteorològics, cosa que pot representar un risc per a les persones que el practiquen». Els dos textos, doncs, recolzarien l’acció policial des del punt de vista de la seguretat. ¿Però coneixen els agents costaners cap d’aquestes dues normatives?

100 DIES BONS / El surf apel·la al dret a decidir, ja que considera, com passa a tot el món, que són ells els que han de determinar, sota la seva responsabilitat, si es fiquen al mar o no. No hi ha res de dolent que algú vetlli per la teva seguretat, admeten, però aquí la inseguretat és sinònim d’onades. A Barcelona es registren, aporta Jordi, uns 100 dies bons a l’any. Sosté que el Mediterrani no té els corrents del Cantàbric o l’Atlàntic, on ningú els imposa cap límit al marge de prohibir-los barrejar-se amb banyistes. I posa com a exemple «els boletaires o els muntanyencs, que sota la seva responsabilitat practiquen una activitat que comporta riscos».

Notícies relacionades

Ceci i Laura, els ulls rere Collboni

Constantí Serrallonga, director general de Fira de Barcelona: "El calendari de la reforma de la Fira a Montjuïc és ambiciós i possible"

Són molts els matins que el Jordi rep trucades, sempre amb el mateix pretext. «¿Avui es pot surfejar?». I no es refereixen a l’estat del mar. Pregunten si hi ha policia. Aquesta vegada sembla que n’estan més farts que mai. S’han mobilitzat a través de les xarxes i han demanat cita amb la comissionada d’Esports del consistori, Marta Carranza Gil-Dolz, per fer-li entendre que no són «uns bojos, sinó gent que sap quins són els seus límits».

INSTAR O OBLIGAR / Un portaveu de la Creu Roja explica que els vigilants només adverteixen, que no és la seva competència treure ningú. «Això és tasca de la policia», diu. L’ajuntament recorda que la setmana passada es va activar el pla Inuncat per mala mar a tot el litoral, i que per això es va procedir a actuar. Un portaveu municipal detalla que es «va instar a sortir de l’aigua per precaució». Un testimoni diferent aporten els surfistes, que asseguren que d’oferiment, res de res; que se’ls obliga a sortir del mar, on entren, precisament, per sortir de tot una mica.