El franctirador pop

Kiko Amat es presenta a la cita vestit de Kiko Amat (en versió estival): samarreta que li deixa al descobert els tatuatges de working class hero -que, com ja va deixar dit John Lennon, it's something to be-, pantalons curts, vambes i damunt de la seva desballestada Vespa de color vermell que, segons pròpia confessió, el deixa constantment tirat, però és incapaç de desfer-se'n perquè conviuen des que ell tenia 19 anys. Vostès poden topar amb Kiko Amat (Sant Boi, 1971) en variades publicacions -El País, La Vanguardia, Rock de Lux, Jot Down, Playground o el seu propi blog, Bendito atraso-, gairebé sempre de manera esporàdica, donat que la societat no sembla estar encara preparada per permetre-li publicar amb més regularitat. Em comenta que res li agradaria més que tenir una columna setmanal en algun diari per fer l'únic que sap fer, parlar de si mateix i de les coses que li agraden, sempre en primera persona i amb una tendència a la self deprecation o autoirrisió tan divertida com perillosa al nostre beneït país. Com a anglòfil de pro, Kiko sap que per riure's dels altres s'ha de començar per riure's d'un mateix, però això, per aquí -com sé per experiència-, acostuma a penjar-te l'etiqueta de poca-solta. Jo li concediria aquesta columna ipso facto, ja que disfruto molt del seu desvergonyiment manifest i el seu molt cafre sentit de l'humor, però com que no hi pinto res enlloc, li dic que s'oblidi de l'assumpte, que l'última vegada que el mainstream es va deixar la porta oberta, m'hi vaig colar jo i la van tancar de seguida per no crear un precedent.

Kiko Amat, el meu franctirador pop favorit, no s'acovardeix davant les circumstàncies i escriu sense parar (i encara li queda temps per organitzar amb el seu amic de l'ànima Miqui Otero, cosí del meu difunt amic Francisco Casavella, a qui Kiko adora sense fissures, el festival Primera Persona al CCCB). Prova del seu ritme stakhanovista és el recentment publicat Chap Chap. Una antología confesional (Blackie Books), on l'home recull material escrit entre el 1987 i el 2014. Són gairebé 500 pàgines. ¿Massa?: «Això és la meva autobiografia en fragments. És com un puzle. Quan tens totes les peces, surto jo, un autor potser menor, però jo diria que amb cert interès. La cultura anglesa està plena d'autors menors carregats d'interès amb els quals em sento molt identificat. De fet, un dels que em va conduir a la literatura va ser Colin McInnes amb la seva trilogia londinenca, la que començava amb Absolute beginners».

Relat periodístic breu

Kiko Amat ha publicat algunes novel·les a Anagrama -«no t'allunyis mai del costat d'Herralde», li va aconsellar Casavella durant una nit de copes-, però ha fet una parada en aquesta faceta: «Ara com ara, em sento incapaç de tancar-me tres o quatre anys a escriure alguna cosa que després compraran quatre gats». El que li va, ara, és el relat periodístic breu, que pot abordar qualsevol tema susceptible d'un tractament pop i autoirrisori, a excepció de la política, que a Chap Chap es redueix a una hilarant excursió a Queralbs, poc després de la confessió de Jordi Pujol, on descobreix que l'omertà no només es practica en certes zones de Sicília. «Donada la meva manera de ser i de veure les coses -comenta-, més val que no parli de política perquè podria acabar fotent la gent que em cau bé. Em considero d'esquerres i, tot i que no sóc especialment independentista, voto la CUP, però potser els vull donar un cop de mà i la cago». Li dic que a mi els de la CUP em semblen uns talossos amb pretensions que han llegit quatre llibres i no els han acabat d'entendre, però ell insisteix que són els únics que aporten formes noves a la política tradicional i que només per això ja val la pena recolzar-los. M'ho prenc com una altra postura de working class hero i ho deixo córrer, sobretot perquè el seu cas no és pas farsa.

A la Seat com els Estopa

Notícies relacionades

Diego Arcos, president del Casal Argentí de Barcelona: "Una família necessita 20.000 euros per venir de Buenos Aires a Barcelona"

El Maremàgnum fa 30 anys

Durant un temps, vaig pensar que es tractava d'un universitari disfressat de hooligan, però m'equivocava: «¿Qué dius, tio? ¡Ni parlar-ne! El meu pare era pèrit industrial, una feina que no entenia de petit i que encara ara segueixo sense saber en què consisteix, i la meva mare era infermera del manicomi de la localitat. Vaig deixar els estudis als 17 anys i me'n vaig tirar dos en una planta de muntatge de la Seat, com els Estopa. A l'institut, em vaig fer mod perquè els mods d'allà, tot i que eren més cutres que la punyeta i no tenien ni per a la parca reglamentària ni, molt menys, per a la Lambretta, eren el més enrotllat que hi havia».

Li comento que el moviment mod és anterior al seu naixement -«però vaig atrapar el remake de The Jam, i Brighton 64, que eren els meus ídols»- i que escriu molt sobre el passat -«és que hi ha grans coses en el passat que amb prou feines et deixen temps per escoltar el que es grava ara, que m'ho descobreixen els meus fills»-. Un parell de preadolescents molt espavilats, dedueixo.