Una nit amb Katy Perry

Per donar més presència a la cosa quedaria fantàstic dir aquí que la decisió d'anar dilluns a la nit al Palau Sant Jordi era fer un cop d'ull al zeitgeist musical, a comprovar com s'ha desplaçat el centre de gravetat dels concerts en aquests últims 30 anys, des que el que hi havia allà dalt era la irrepetible recta de l'Estadi. Llavors, per exemple el 1981, l'esperit dels temps, el punyeter zeitgeist en llengua alemanya que tan bé queda citar en una crònica, passava per fer fora de l'escenari els Tequila a cops de llauna i minuts després llançar-li porros ja encesos a Ian Dury. Era un artista agraït. Se'ls fumava. Només al PSUC se li podia ocórrer programar en un mateix cartell de la Festa de Treball del 1981 Tequila i Ian Dury. Que aquell partit no governaria Catalunya, això ja es veia clar, però muntava uns saraus fenomenals. La qüestió, no obstant, és una altra. Al concert de Katy Perry de dilluns s'hi podia anar com un Charles Darwin a prendre apunts al natural i, d'esquena a l'escenari, indagar quina és la biodiversitat del públic de la supernova pop més en forma del moment, a treure conclusions, a cultivar el periodisme descriptiu, però, deixa't estar, que toca dir la veritat i confessar: una part del xou requeria posar-se al nas unes ulleres 3D, cosa que és la repera, unes ulleres 3D ni més ni menys que per veure una artista que, ¡ehem!, ja destaca precisament pel seu 3D.

La millor opció era pujar Montjuïc a peu, com si allò fos la Torre del Diable, el basàltic turó d'Encontres a la tercera fase, gairebé arrossegat per una força extraterrestre, en aquest cas aquesta innocència voluptuosa que tan bé cultiva Katy Perry, ja que per alguna cosa atresora al seu currículum haver sigut censurada als Muppets

La ruta d'ascens era la mateixa que fa 34 anys. La jardineria ha millorat. Bé per als ciutadans. El cas és que aquest passeig ja va servir per certificar que els prejudicis són massa vegades equivocats en aquesta professió de naturalista amb llibreta. L'error era imaginar-se una processó de pares i mares en companyia de les seves filles, a penes julietes, que tampoc vol dir tant, perquè l'amant de Romeo només tenia 13 anys en aquell drama veronès. Però resulta que aquest seria el públic prototípic, segons sembla, de One Direction, pares endormiscats enmig de la cridòria, però no el de la cantant californiana. Dilluns hi havia julietes, sí, també romeos, bastants joves ja granadets, alguns disfressats de gat, mares amb fills i altres amb els fills a casa. «L'Andrea té 7 anys. Demà no anirà al col·le». Ho diu una mare amb una diadema d'orelles lluminoses, una amb una K i l'altra amb la P.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Doncs no. Això no seria el preconcebut clàssic concert adolescent. Abans d'entrar al Sant Jordi s'havia de canviar d'enfocament.Que llest que era Francis Picabia, que deia que les persones tenen el cap rodó perquè així és més fàcil canviar la direcció de le nostres idees.

En cas així, de dubte, s'ha de recórrer a Jordi Bianciotto, crític musical de la casa, per desxifrar la fórmula de la transversalitat de Katy Perry, que, com els bons jocs de taula, abraça un públic de 6 anys a mig segle, potser fins i tot més. Tècnicament el xou és majúscul, però això també ho fan uns altres artistes. El personatge amb què es presenta en públic, una jove de bon veure que es riu de si mateixa molt sovint, també agrada, però no sembla que sigui aquest l'ingredient secret. Pot ser que sigui -suggereix el Jordi- que musicalment ha recosit amb encert el pop dels 90, tant que les melodies resulten pròximes als pares, que..., d'acord, un moment, això ha de ser el zeitgeist musical, apassionant, però arriba l'hora de les ulleres 3D i, ¡oooh!, qui les hagués tingut en aquelles festes del PSUC. A la porra els porros.