Les 'cases grans' de Montcada

S'ha escrit i s'ha dit molt sobre el carrer de Montcada, un dels de més solera de la Barcelona antiga i un dels més visitats pels turistes. Un carrer que passa per haver sigut el més aristocràtic intramurs, per estar custodiat per nombrosos palaus gòtics i per deure el seu nom al llinatge català per excel·lència, el dels Montcada. Uns tòpics que sense ser falsos no són certs del tot. Així, encara que a la via hi residien rics mercaders que formaven part de la baixa noblesa, la plaça de Santa Anna i els carrers de Portaferrissa o Ample tenien més aristòcrates titulats per metre quadrat. I el que ara s'anomenen palaus no ho van ser mai, perquè en la discreta i poc ostentosa Barcelona tardomedieval es parlava de cases grans. Tampoc el seu bateig té el noble Guillem Ramon de Montcada com a protagonista, sinó el mercader Martí de Montcada, un comerciant sense cap vinculació al preat llinatge.

Tot això ho explica Albert Garcia Espuche a Dues cases. Un carrer. Una ciutat, llibre publicat arran del recentment inaugurat Museu de Cultures del Món als antics palaus -perdó, cases grans- Nadal i Marquès de Llió. I l'obertura del qual suposa un nou canvi per a aquest carrer que primer va ser embornal d'aigües residuals, després zona residencial i comercial, i més recentment pol cultural. Més oferta museística però no més cues. Les visites al nou centre es preveuen escalonades i les allaus al Museu Picasso han sigut controlades a través de la venda prèvia d'entrades segons horari. I això, la desaparició de les aglomeracions davant els palaus -el costum pot amb la terminologia correcta- Aguilar, Baró de Castellet, Meca, Mauri i Finestres és una de les millors notícies per als comerciants de la zona i per a l'ajuntament de la ciutat. Aquest últim veu més a prop l'objectiu llargament perseguit de recuperar el carrer per a la passejada; i els primers fan realitat una de les seves grans reivindicacions: mantenir les seves portes lliures de cues.

«Patíem molt les aglomeracions. Els turistes s'acumulaven a la porta i taponaven l'entrada», explica la Stephanie, dependenta d'una de les botigues situades vora el Picasso. «Tot i que tenia un costat positiu: hi havia més gent i més potencials clients». Una percepció, aquesta última, que no comparteixen gens en un altre dels comerços, Mô Art. «No podíem treballar. Els dies de forta afluència l'entrada no es veia, la gent feia de tanca. Ara tot està més ben organitzat i tots hi sortirm guanyant», apunta la Norma, que s'afanya a pregonar la seva no-bel·ligerància contra el Picasso: «No tenim res en contra del museu, tot al contrari, ens sembla perfecte. Ja en queda poca cosa de cultura al carrer de Montcada...». La Norma parla amb causa, perquè la botiga on treballa forma part dels baixos del Palau Cervelló, una de les edificacions més boniques del carrer, abans ocupada per la galeria Maeght i ara tancada a la vista del públic.

Cassetonats amb galeres

Notícies relacionades

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Jaume Collboni: "Trias i Colau ni governen, ni deixen governar"

Però mentre sorgeix la possibilitat que l'ajuntament l'adquireixi, com ha fet amb la majoria de les cases grans del carrer, i se'n pugui tornar a contemplar el fantàstic pati gòtic, les passejades per un ja descongestionat carrer de Montcada donen per disfrutar d'altres tresors que conserva la via i que fins ara estaven vetats al passejant: les pintures dels cassetonats de la que va ser casa, i ara és palau, del marquès de Llió. «Contenen magnífiques pintures realitzades a principis del segle XIV, just quan la corona catalanoaragonesa s'expandia pel Mediterrani. Les pintures representen precisament les galeres que exploraven territoris desconeguts i llunyans», explica Josep Lluís Alay, director de Patrimoni de l'ajuntament i responsable del Museu de Cultures del Món.

L'entrada, fins al 7 d'abril, és gratuïta.