Vides al límit al Llobregat

El reflex de dues barcelones separades per un abisme d'uns 50 metres. La ciutat de l'empori logístic, fred i gris, adornat amb el seu hotel de quatre estrelles i, just al davant, l'assentament de la precarietat i la desesperança, gairebé dissimulant la seva existència entre bassals i matolls. Allà, a la riba del Llobregat al seu pas per la Zona Franca, malviuen set homes, arraconats, gairebé resignats ja que tothom s'hagi oblidat d'ells. Així s'han sentit durant més de sis anys, els que asseguren que fa que estan instal·lats al delta del riu, «sense ningú» que preguntés per ells, exposa Antonio Rus, a qui tots coneixen com el Rubio.Fins fa pocs dies, quan, sorprenentment, la veu d'alarma no va ser saltar per denunciar la seva precària situació. «Després de tot aquest temps en què hem estat abandonats, ¡vénen només per preguntar com estan els animals que tenim aquí!», brama Rus, en referència a una denúncia de veïns del Prat que es va saldar amb la retirada de quatre gossos i una desena de gats. «¿I nosaltres? ¿Ningú es preocupa per com vivim?», diu Francisco Javier Cano, el Legionario, per fer-li costat. Poc després, Cano mostra un carnet que acredita que té un 80% de discapacitat. «He superat dos càncers i tinc els anticossos», diu. A causa del seu precari estat de salut està entre la minoria de l'assentament que rep ingressos: 365 euros al mes. ¿Per què viure allà doncs? «Durant un temps vaig estar en una habitació de lloguer per 300 euros. ¿Però qui pot viure a la ciutat amb 65 euros?», diu. No hi ha dos casos iguals, però la majoria diuen que no reben cap subvenció ni suport dels serveis socials. Des de l'Ajuntament de Barcelona sostenen que tant Rus com Cano han estat atesos i se'ls va oferir allotjament en centres d'acollida, però que malgrat estar allà «en algun moment» van decidir «no seguir».

Buscar-se la vida

Mentre Rus i Cano parlen, qui prefereix ser identificat com Jorge ho corrobora sense aixecar la vista de la taula de plàstic on prepara una frugal amanida de tomàquet i ceba. Només a estones desvia la mirada del foc on bullen unes mongetes tendres. «Posem 1,5 euros per cap i ell [per Jorge] s'encarrega de comprar i preparar el menjar», aclareix el Rubio. El menú intenten que sigui tan variat com es poden permetre. «Molta pasta i verdura, una mica de carn... El que es pot», diu Jorge.

Economia de guerrilla en el límit de la Zona Franca, en la frontera entre Barcelona i el Prat, al límit també de la dignitat humana. A les barraques, els conveïns es busquen la vida amb qualsevol oportunitat que vagi sorgint. Rus aconsegueix ingressos per alguna feina esporàdica que li ofereixen a Mercabarna, on encara conserva alguns contactes gràcies a la seva feina anterior de transportista. Des del parc logístic també els passen fruita o verdura macada que no es vendrà per raons estètiques, «però que estan en perfecte estat», aclareixen. Uns altres van greixant persianes pels comerços. I l'amo d'un hort que hi ha a prop els deixa emportar-se alguna peça de tant en tant. «Qualsevol cosa menys robar», aclareix Rus.

Per a la resta de necessitats quotidianes, enginy de barraca. «Omplim garrafes d'aigua en una gasolinera on ja ens coneixen. Jo en necessito dues de vuit litres gairebé diàriament: n'escalfo una mica a la foguera per dutxar-me, i la resta per beure i rentar i el que sigui», explica Jorge. I ara que arriba el fred, al caliu de les brases o a arrebossar-se entre mantes i sacs de dormir. Espremen l'orgull del poc que tenen i presumeixen que amb el fort temporal del cap de setmana no s'han mullat «ni una gota». Ho fan mentre mostren l'interior de les seves barraques, revestides de fustes, lones i uralites.

Un entorn de supervivència al qual s'aferren, però sense resignar-s'hi. No ho fa Jorge, de poques paraules i que demana no sortir a les fotos perquè no vol que la seva família el vegi «així». Es nota que la vida l'ha tractat malament, però conserva la dignitat i manté l'esperança en el futur. També ho fa el Rubio, que espera recobrar part de l'existència que un dia va tenir, quan disfrutava de parella, una filla, feina i piset a la Guineueta. Una separació sentimental i dos acomiadaments massa seguits el van agafar amb el pas canviat: després d'un any i mig en una habitació de Bellvitge, es va quedar sense subsidi d'atur i sense estalvis.

Poc temps després de viure en el camió que abans conduïa, no va voler abusar de la «bona voluntat» del seu antic cap i es va mudar amb els seus actuals companys, on un amic li va cedir una barraca que abans era «una mena de traster». «Només vaig haver de netejar-la una mica, perquè ja tenia llit i tot, i això ja era molt millor que el camió», explica.

Un futur

Notícies relacionades

El pla de les Tres Xemeneies deixa fora la descontaminació de l’entorn

El Taller Masriera reviurà net d’afegits com a biblioteca i teatre

Ara, almenys, dorm sobre tou, però això no li fa oblidar «un canvi molt bèstia» en la seva vida. «Al principi, estava desorientat, amb la ment en blanc, bloquejat, sense saber com reaccionar», reconeix. En els més de set anys que ha passat sense un sostre «com Déu mana», acumula un «grandíssim desgast»: «Sense aigua, ni llum, ni rentadora ni res t'has de buscar la vida per al detall més petit».

El Rubio admet que passa estones de tot, i que hi ha moments en què es desanima, però mai fins al punt d'enfonsar-se del tot. Encara espera «l'empenteta» que li neguen, sosté, pel fet de no tenir menors al seu càrrec. I en aquest punt se'n recorda de la seva filla, «a punt de complir 20 anys». Pensar en ella el manté fort i amb l'esperança que aviat arribarà aquesta ajuda que reclama. «Només demano una feina o una habitació, que per menjar sempre m'ho engipono», resumeix. Llavors, només llavors, anirà a buscar la seva filla amb la idea de recuperar la relació i la vida que un mal dia va començar a oblidar-se d'ell i dels seus companys.