El paper del paper

Demano a una persona jove i estimada que em doni l'adreça postal perquè penso escriure-li una carta. Una mica més i me la nega. Addueix la seva reticència no per raons de seguretat i d'intimitat (al capdavall jo ja he estat al seu domicili i l'únic que pretenc és recordar el número). El seu argument és més profund. No li agrada rebre cartes perquè impliquen la necessitat d'una resposta. Li dic que una carta és una destil·lació de la raó i del sentiment. S'ha anat gestant en la nostra ment i finalment l'hem considerat prou perfecta perquè sigui llegida com qui escolta un solo de violí. Si no rebéssim cartes, ¿quina alternativa ens quedaria?

Pel que es veu el temor a la resposta fa que el receptor cregui que s'ha establert una mena de competició sobre qui dels dos demostrarà a l'altre que escriu més bé. ¿Que potser una trucada telefònica pot suplir l'ordenament tranquil de les frases? Podríem fer-ho per correu electrònic, que és escriptura. Però a la pantalla es perd el caràcter objectual de les paraules.

Faig cas omís a l'actitud refractària del meu corresponsal i vaig a Raima o a Pepa Paper per deixar sentir al tou dels dits el tacte sempre misteriós de la textura del paper. El gruix és important i també importa l'aroma. Em passo el full encara verge per la cara i sento les pessigolles sobre la meva petita i grisosa barba de monjo copista. Finalment em decideixo per un agradable i solemne paper de fil de Capellades i penso que hauré d'escriure amb un bolígraf sec sota pena que la tinta de l'estilogràfica desbordi les fibres del paper i tot acabi com la pell d'un gos dàlmata.

A l'hora de pagar vaig a treure diners al caixer automàtic d'un banc i allà em trobo amb una enorme sorpresa. A la pantalla del caixer se m'aconsella que no imprimeixi el petit tiquet que indica l'operació realitzada i que, en canvi, ho consulti sobre el vidre. L'argument d'aquesta coerció a la no impressió és una cosa tan nècia com el fet d'estalviar paper per no desertitzar els boscos. Una vegada a casa els missatges rebuts també tenen una admonició semblant: se'ns pregunta si realment és imprescindible la impressió del missatge: «Abans d'imprimir aquest correu pensi si és realment necessari. El medi ambient és cosa de tothom». Potser era això el que em volia comunicar l'epistòfob que no volia rebre cartes de paper. El medi ambient depèn, pel que sembla, dels nostres petits fulls de paper escrit. I un, en el seu vici d'escriure, pensa que per fi ha arribat el moment de la glorificació del paper. No importa el que està escrit, sinó el suport sobre el qual està escrit. Quin luxe poder escriure en paper i no amb un aerosol sobre els murs romans. Llàstima que el paper, encara que sigui d'una dimensió tan insignificant, ens obrirà les portes de la fi del món. Collserola desapareixerà per un excés d'escriptura. Els Pirineus o els Alps es veuran erosionats pels escribes àvids. ¿Fins a aquest punt de papanatisme hem arribat?

Notícies relacionades

El barri de Navas s’encamina a votar sobre el seu nom

48 hores d’espera per un Labubu

Per conèixer el tarannà apocalíptic dels nostres veïns val la pena preguntar-los. ¿Creus que a Catalunya hi ha menys bosc avui que ahir? La majoria respon afirmativament, i no obstant no és cert. L'abandonament del camp i la mecanització de les seves tasques ha provocat una lenta invasió dels antics bancals per part d'un bosc que no sap ni per a què serveix ni cap on va. Deu ser el resultat de la frase: «El medi ambient som tots». Els boscos catalans no serveixen per produir paper, per desgràcia. Per a aquesta finalitat hi ha els grans cultius de Finlàndia o del Canadà amb la seva repoblació immediata.

Si el medi ambient som tots que no sigui un pretext dels àgrafs. Tant de bo arribés el moment en què s'hagués de fer una moratòria en la fabricació del paper perquè escrivim més de pressa que la reforestació. El paper escrit no aporta en si mateix ni la bellesa, ni el rigor ni tan sols la veritat. Però quin dubte hi ha del fet que la bellesa, el rigor i la veritat necessiten ser impresos en paper per recordar el dia en què una simple fulla de paper escrit ens elevava a la condició de ments pensants i d'exploradors de nosaltres mateixos. Diguin el que diguin penso seguir escrivint sobre aquest desastre natural que pel que sembla és el paper imprès.