Tal com ja no som

El 17 d'octubre del 2006, quan es complien 20 anys d'aquell «À la ville de...» que Juan Antonio Samaranch va pronunciar a Lausana, Josep Miquel Abad, l'home fort executiu de la candidatura olímpica barcelonina i una de les 30 persones que acompanyaven l'alcalde Pasqual Mara-

gall en la reunió suïssa del COI, va declarar a aquest diari: «Barcelona no va saber aprofitar la inèrcia del 92. Vam perdre molt de temps mirant-nos el melic». Fins al punt «d'aïllar-nos», afegia. Cinc anys més tard, 25 després d'aquell estudiat «... Barsalona» del president del COI, la cosa no ha millorat i una de les pitjors crisis del capitalisme de tots els temps tampoc ho permetrà a curt ni mitjà termini. Aquesta és una crònica sobre tal com ja no som. Ni potser tornem a ser.

Però tornem a aquell 17 d'octubre de 1986, a Lausana, a l'explosió d'alegria a la plaça de Cata-

lunya, a Jordi Pujol aplaudint davant una tele i envoltat de càmeres al seu despatx de la Generalitat, a aquell Pasqual Maragall de gavany saltador al vent flanquejat a Mont-

juïc per Pujol i Narcís Serra, tots dos somrients, i davant 100.000 emocionades persones. A aquell dia tan intens en què els barcelonins van recuperar l'orgull de ser-ho i l'esperança en el futur, i van perdre allò que Félix de Azúa, en el seu memorable article del Titanic a El País havia definit com a «tristesa històrica de perdedors de lligues».

SENSE MÒBILS, EURO NI CHAMPIONS / Inusualment, la temporada 1984-85 el Barça de Terry Venables havia guanyat la Lliga i mesos abans de la nominació olímpica va perdre estrepitosament la final de la Copa d'Europa de Sevilla. No hi havia mòbils llavors, ni euros -un dòlar valia 175 pessetes- ni el Barça guanyava la Champions, fonamentalment perquè no es classificava mai. ¿Què ens van deixar aquell «à la ville de ...» i els Jocs celebrats sis anys després? Doncs gairebé tant com van llegar els romans de La vida de Brian als jueus. L'obertura al mar, les rondes, les tres viles olímpiques, el nou Montjuïc, els aleshores controvertits pirulins de Norman Foster i Santiago Calatrava, un pla d'hotels que va aixecar polseguera en un moviment veïnal en franc retrocés, l'urbanisme redistributiu socialdemòcrata als barris perifèrics castigats pel desarrollismo franquista, el turisme massiu durant temps infamat i ara aplaudit en les enquestes com a pal·liatiu per a la malparada economia... I la il·lusió, l'orgull i el sentiment de pertinença a una cosa que Maragall, l'ideòleg de tot allò, concebia gairebé com una ciutat estat.

AL DISC DUR DE CADASCÚ / Com un

11-S o un 11-M, aquell 17-0 s'ha gravat al disc dur dels barcelonins de llavors. Tots deuen recordar què feien aquell dia. Però als discos durs -com als servidors de Blackberry- també s'esborren coses. Perquè de tot ja fa 20 anys, deia Jaime Gil de Biedma, i d'allò ja en fa 25. Aquell 1986 va morir Enrique Tierno Galván, el plorat alcalde socialista de Madrid, i també Salvador Espriu, i només a San Francisco 467 persones van perdre la vida de sida. Rock Hudson va morir aquell any del mateix mal i va fer que comencés a canviar la percepció social de l'epidèmia. Felipe González va aconseguir la segona majoria absoluta per al PSOE, va imposar el sí en el trampós referèndum d'entrada a l'OTAN i l'1 de gener Espanya va ser oficialment admesa en el que encara anomenàvem Mercat Comú Europeu i de passada vam descobrir l'IVA. ETA va assassinar Yoyes i TVE va començar a emetre als matins. I es va aprovar la primera llei d'estrangeria: unes 50.000 persones van demanar tramitar els papers quan es calculava que els forans eren 500.000. Els solters de Plan (Osca) rebien la seva caravana de dones casadores. Els grisos anaven de marró quan van obrir la reixa de Gibraltar i van saludar els bobbies. Gorbatxov era elegit secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica i els miners britànics tornaven derrotats a la feina després d'un any en vaga contra les polítiques neoliberals de Margaret Thatcher. I hi va haver un sagnant atemptat al restaurant El Descanso, de Barajas, freqüentat per militars nord-americans de la pròxima base de Torrejón. La policia va parlar d'un misteriós grup anomenat Gihad Islàmic.

¿I a la flamant ciutat preolímpica què passava? Doncs hi abundaven les bones notícies. L'estàtua eqüestre del dictador Franco a Montjuïc passava discretament a l'interior del castell; es reconstruïa el pavelló Mies van der Rohe; al mes de setembre s'inauguraven sis escoles, xifra rècord des del 1931. S'estrenaven parcs, centres cívics, places dures que animaven les polèmiques a la premsa, escales als costeruts barris de Collserola. Encara no s'havia inventat allò que anomenem urbanisme preventiu.

EXPERDEDORS DE LLIGUES / Diuen que la nostàlgia sempre és reaccionària. A vegades ho dubto. En qualsevol cas, sempre ens quedarà l'abric de Maragall levitant aquella gran nit damunt de la ciutat, el somriure enigmàtic de Pujol -el president ja devia estar pensant en aquell moment de glòria socialista que els Jocs Olímpics serien catalans o no serien- i les clamoroses absències de Felipe González. I la multitud de gent anònima i exultant d'alegria que va protagonitzar la portada d'EL PERIÓDICO el 17 d'octubre (no, la web, no, que aleshores tampoc hi havia internet). Una vegada acabats els Jocs, al 93 va començar una crisi. Una altra crisi, però d'això qui se'n recorda.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Tal com ja no som. Però almenys no ens ha tornat a envair aquella tristesa històrica de perdedors de lligues. Ara, a més de crisi de les grosses, ja hi ha mòbils, webs i euros (aquests, de moment) i el Bar-

ça sol guanyar la Champions.