Marcel Oliveras, massa aviat

Quan estudiava i tenia la vida per estrenar em va quedar una frase, em sembla que deJean Paul Sartre,que deia: «L'important no és morir, sinó morir a temps». La mort té diferents causes i els supervivents tendim a rebel·lar-nos contra el fet final. Diuen alguns que morir és l'últim argument de l'obra i que la mort és l'últim acte de la vida. Però de res no serveixen les explicacions. Després de la mort, als supervivents ja no els queda res. En tot cas, el record del traspassat. I és aquest record el que ens fa la sensació d'una certa vida eterna.

Morir a temps és una cosa que només s'aplica a la gent gran. Però no hauria d'existir un temps de la mort quan encara no s'ha arribat als 30. Això és el que va passar el cap de setmana passat ambMarcel Oliveras, que ens va deixar després d'un càncer que elMarcelva saber fingir amb optimisme. Un mes abans elMarceli laBertaes van casar. Una altra mostra d'entendre que el matrimoni no és necessàriament el principi, sinó també un compromís que dura el que dura.

Pares i germans i amics es van

reunir als Caputxins de Sarrià per acomiadar un home que va assistir a la progressiva ruptura dels seus amarratges amb la vida. Tots ells es van dirigir als assistents. I el seu pare,Arcadi Oliveras, que feia dies que estava empassant-se la seva indignació pels fets de la plaça de Catalunya, ara es veia en l'obligació de dissimular davant dels assistents una indignació molt més gran. En qüestions de Justícia i Pau, la pau dels cossos està garantida, però ¿que potser es pot parlar de justícia quan se't mor un fill en la línia de sortida de la seva vida?

Per conjurar la desgràcia, la resta dels ciutadans hi vam anar a donar una mica de presència davant de l'absència insalvable. La família deMarcel Oliverasva demostrar ahir la força dels vincles que ens uneixen a l'escola, al bressol, a la societat, a l'amor i a la convivència. Allà hi havia membres del govern actual i del govern anterior. I exalumnes de l'escola Orlandai, per la qual elMarcelva lluitar per evitar que l'enderroquessin. Poques vegades una cerimònia fúnebre ha aconseguit proporcionar als assistents una força d'esperit tan gran. I no es tractava de la protesta davant de la mort prematura sinó també de l'exaltació de la vida intensa i de l'aprofitament dels dies.

En la vida de la gent hi ha una frontera entre els que es pensen que l'important és el que ells s'han fet i els que estan convençuts que algun dia la utopia els salvarà a tots. L'ImaginedeJohn Lennones va escampar per la nau dels Caputxins molts anys després que també en aquell monestir altres amants de la utopia desgranessin paraules contra la dictadura i a favor de la democràcia.

Referent d'esperança

Notícies relacionades

BCN demanarà permís judicial per desallotjar tres blocs a Vallcarca

Els ecologistes, en contra

3 Som supervivents d'aquells que se'n van fent-nos una mica millors. En realitat, malgrat el descrèdit amb què alguns pragmàtics del poder intenten pintar el bonisme, el bé continua existint i impregna el cos social. Mai es mor a temps, però el més intel·ligent és fer de la pròpia mort un referent d'esperança.

Tot això flotava ahir entre els caps dels que eren allà, una vegada més, a l'ombra de les oliveres, uns arbres que són signe de tranquil·litat, de concòrdia i d'absència de violència. Va arribar la mort i va tenir els nostres ulls, però la mort deMarcel Oliverasno ens va impedir veure-hi una mica més clar.